ABANSD’ARA

El món de les lletres (1982)

De l’article de Fèlix Cucurull (Arenys de Mar, 1919-1996) a l’Avui (27-V-1982). Avui fa 36 anys de la publicació d’aquesta diatriba a propòsit de l’acte de lliurament de premis de la Generalitat celebrat aquell mes de maig en el Saló de Sant Jordi. Deu dies abans, en el mateix diari, la també escriptora i periodista Teresa Pàmies ja havia criticat aquell acte.

[...]

Tota la fanfàrria de l’ininterromput carnaval de les lletres que estem protagonitzant, enmig d’un poble que majoritàriament en passa o, més clar i català, se’n fot, i que minoritàriament s’ho empassa sense cap mena de sentit crític, tota aquesta fanfàrria de la qual no resta pas al marge ningú que estigui afiliat a una associació d’escriptors o que pretengui ingressar-hi, tota aquesta fanfàrria carnavalesca, de sobte, em va caure al damunt i, atuït per una aclaparadora sensació de claustrofòbia, a corre-cuita vaig abandonar el palau de la Generalitat. Qui es fiqui en el clos de les lletres, ho confessi o no, descobrirà més aviat o més tard que ha entrat en un “món sòrdid, tenebrós, ben igual si no pitjor (perquè se sustenta d’una importància que realment no té) que aquell tan comú i familiar que, en les seves frustracions jovenívoles, el poeta jove judica que detesta”. Estic utilitzant un text que, el novembre de l’any passat, amb el títol de Carta al jove poeta (no pas “a un jove poeta”, un de tot sol, com féu Rilke), va aparèixer al núm. 19 del Jornal de Letras de Lisboa. N’és l’autor, ni més ni menys, que Jorge de Sena (1919-1978), poeta, novel·lista, contista, assagista, historiador de la literatura, crític literari, professor universitari a Portugal, al Brasil, als Estats Units [...] Des del dia que vaig llegir-ne el text pòstum que més amunt he començat d’utilitzar, em vingué la dèria de publicar-lo sencer, traduït al català. [...] Em limito a reproduir-ne uns fragments: “Si un consell, ab initio, es pot i es deu donar a un jove poeta, és que perdi la innocència juvenil, es vengui, es prostitueixi (el propi cos si cal, perquè de vegades el cobejaran), es dediqui a l’adulació de la mediocritat triomfant, escolti respectuosament les opinions dels crítics més influents, perquè són els més cretins, i rebi a canvi la pau triomfal dels èxits mundans i literaris”. Com podem veure, no solament al nostre país el món de les lletres és un món de mones; si bé ací, a causa de l’anormalitat cultural que arrosseguem des de fa segles, hi ha tot un seguit de problemes que s’aguditzen potser com enlloc més. Estem condicionats per massa pressions contradictòries i per excessives mancances; a nivell popular, per una desinformació que fa possible que, amb força més facilitat que en altres indrets, amb el nom de perdius ens puguin subministrar garses.

Etiquetes

Més continguts de