El món local i la llei de la LGTBIfòbia

Fa poc més d’una setmana el conseller de Salut, Toni Comín, anunciava l’ampliació efectiva de l’accés a la reproducció assistida a les lesbianes. Un dret que feia prop de dos anys que la legalitat catalana els reconeixia. Molts altres dels drets establerts a la llei 11/2014 per eradicar la LGTBIfòbia, com disposar d’un model d’atenció a la salut de les persones trans no patologitzador, encara no han aterrat del paper a peu de carrer.

L’aprovació d’aquesta eina legal pionera a Europa, fruit de l’esforç històric dels moviments catalans d’alliberament sexual i de gènere, no els ha permès reduir el grau de mobilització. Les organitzacions socials denuncien la manca de pressupost i de voluntat política de la Generalitat com a frens que dificulten traslladar els drets del pla legal al dia a dia de les persones amb identitats de gènere i sexualitats no normatives.

Sense desconnectar de les crítiques a la (in)acció del govern català, és interessant abaixar el focus d’anàlisi un graó, fins a la política local, i veure quina ha estat la resposta del municipalisme als mandats en matèria de polítiques LGTBI.

Els governs locals són agents privilegiats i imprescindibles per posar en marxa accions de sensibilització, visibilitat i reconeixement de la diversitat sexual i de gènere, per desfer fonaments de discriminacions normalitzades i quotidianes, i per transformar els territoris en espais segurs per a la diversitat afectivosexual i d’identitat de gènere.

En contextos no urbans i en pobles o ciutats petites, la manca de referents i la invisibilitat és una de les formes que pren la LGTBIfòbia. L’anomenat sexili, l’exili de les persones LGTBI dels pobles o ciutats petites a grans ciutats com Barcelona, és un fenomen que parla de la feina pendent.

Ara bé, alhora, l’anàlisi del rol que han jugat molts municipis permet afirmar que si la llei catalana contra la LGTBIfòbia no ha mort ha estat per la persistència del municipalisme. Les mocions de nombrosos ajuntaments han anat recordant a la Generalitat la necessitat, primer, d’aprovar-la i, encara avui, de desplegar-la. Ripollet, la comarca d’Osona, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa o Berga són territoris que exemplifiquen l’estesa voluntat local d’impulsar aquest àmbit d’acció pública.

Des del 2013 més i més ajuntaments han anat incorporant les polítiques LGTBI a la seva estructura. Ciutats com Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Cerdanyola o Barberà del Vallès han creat regidories LGTB. El naixement, fa poc, de la Xarxa de Municipis LGTBI de Catalunya, una iniciativa per compartir problemàtiques, bones pràctiques i coordinar línies d’actuació, és una altra mostra del ferm interès del món local per superar la LGTBIfòbia.

Si bé la Generalitat ha incorporat, enguany, les polítiques LGTBI al contracte programa -l’instrument de coordinació entre Govern i ens locals-, no han anat acompanyades d’una dotació pressupostària específica. Fins avui, a la mancança de no comptar amb un pressupost propi s’hi ha respost, a la majoria de municipis, fent que el finançament de les polítiques LGTBI depengui dels recursos de les polítiques d’igualtat de gènere.

Una de les polèmiques que trobem sobre la taula als municipis és com l’escassetat de recursos per a aquestes altres polítiques d’igualtat pot deteriorar les polítiques d’igualtat adreçades a les dones. I, al costat de l’escassetat de recursos econòmics, escassetat de recursos humans. En molts territoris són les mateixes tècniques d’igualtat de gènere les que estan desenvolupant les polítiques LGTBI, sense disposar d’un increment d’efectius ni de recursos.

Del marc legal, a priori, privilegiat d’atenció a la diversitat sexual i de gènere al context català, n’emergeixen, també, reptes i perills. Alguns sectors feministes adverteixen de l’anomenat homonacionalisme o pinkwashing, dos conceptes per referir-se als processos pels quals les institucions defensen les reivindicacions d’igualtat de la part més privilegiada del col·lectiu, mentre que continuen exercint persecució i criminalització cap a les persones LGTBI immigrants, racialitzades, musulmanes, treballadores sexuals, pobres o preses.

En paral·lel a la urgència de destinar recursos propis a les polítiques LGTBI i evitar restar forces a les polítiques d’igualtat de gènere, trobem la necessitat d’assegurar una constant avaluació crítica de les polítiques públiques, en tots els graons de l’escala política, del local al nacional. D’altra manera, l’acció pública reproduirà discriminacions i no ens serà possible proveir-nos d’estratègies socialment transformadores i centrades en les necessitats de les membres més vulnerables del col·lectiu LGTBI.

Més continguts de