Mónica Oltra com a recordatori
La notícia, que podeu llegir en la crònica de Daniel Martín Fernández en aquest diari, és que l'Audiència Provincial de València torna a obrir la causa contra Mónica Oltra (que va ser dirigent de Compromís i vicepresidenta de la Generalitat Valenciana amb els governs del Botànic) pel suposat encobriment dels abusos contra una menor comesos pel seu exmarit, Luis Eduardo Ramírez. El magistrat Pedro Castellano (que presideix la secció quarta de l'Audiència Provincial valenciana, coneguda pel seu biaix favorable al Partit Popular en altres casos anteriors), juntament amb les magistrades Isabel Sifres i Clara Eugenia Bayarri, ha decidit reobrir l'expedient, a petició d'organitzacions d'extrema dreta que exerceixen les acusacions populars (Vox i una associació anomenada Gobiérnate, dirigida per l'agitadora ultra Cristina Seguí) i de l'advocat de la víctima, José Luis Roberto, que va ser president d'España 2000 i un altre personatge destacat de la ultradreta valenciana. Els magistrats han desestimat, en canvi, el parer del jutge instructor i fins i tot de la Fiscalia, que havien descartat cap indici de conducta delictiva per part d'Oltra.
El d'aquesta política valenciana és un cas de persecució, acarnissament i guerra bruta judicial de llibre. I serveix d'agre recordatori de dues característiques molt marcades dels vencedors de la Guerra Civil Espanyola i els seus hereus ideològics: el revengisme i la difamació. No tenen adversaris: tenen enemics. I no en tenen prou de vèncer l'enemic: necessiten destruir-lo. Una vegada se li ha pres la posició i el poder, una vegada se l'ha desposseït de tota preeminència, és necessari procedir a la seva demolició personal. Un dels instruments preferits de les dretes espanyoles per aconseguir això és la difamació. Colgar de mentides, com més feridores millor, el nom d'aquella persona, que després haurà de dedicar la seva vida a intentar netejar-se de l'allau de merda que li ha caigut al damunt, la majoria de vegades sense aconseguir-ho del tot. Si en la difamació s'hi poden envescar també els familiars i les persones estimades de l'objectiu a destruir, encara millor. La dictadura franquista va consistir, entre altres coses, en quaranta anys de difamació i escarni contra les famílies dels milers de persones executades, torturades i empresonades pel feixisme.
Mónica Oltra ens recorda que la dreta espanyola no coneix la concòrdia, per molt que apel·li cínicament a aquesta paraula per oposar-se a les polítiques de memòria històrica i democràtica. Tampoc coneix la pietat ni quan n'hi ha prou, perquè no en té mai prou. Una vegada ha mossegat, ja no obre les barres: continua mossegant fins molt més enllà del que pugui tenir sentit. A Pepe Rubianes, per exemple, li demanaven responsabilitats penals, fins i tot quan ja era mort, per haver “faltat a l'honor”, en temps de la polèmica pels papers de Salamanca, a l'alcalde de la ciutat, Julián Lanzarote. Perquè, no ho oblideu, aquests difamadors revengistes són patriotes amb honor.