CRÍTICA TV

Amb la cara tapada

‘Mai més víctima’ és imprescindible perquè la televisió deixi de normalitzar l’assassinat de dones

El 'Sense ficció' d’aquest dimarts posava el focus en la violència de gènere amb ‘Mai més víctima’, d’Ariadna Oltra. Un bon reportatge que procurava ser molt pedagògic per aclarir com s’origina aquesta violència, com és percebuda per les víctimes, com és normalitzada per la societat i com es pot combatre. També posava l’accent en els aspectes socials i jurídics que cal corregir per ser més eficaços en la lluita per erradicar-la. El més colpidor de ‘Mai més víctima’ són, lògicament, les sis dones que relaten el seu drama personal amb l’encert que totes elles estan en fase de superació i reconstrucció de la seva vida, un fet essencial perquè els mitjans de comunicació ofereixen el seu espai a la violència de gènere però gairebé sempre quan té un desenllaç tràgic, fet que perpetua la mentalitat que és una situació de la qual no es pot escapar.

Només que ‘Mai més víctima’ esperoni una sola dona (o algú del seu entorn) a denunciar aquesta situació i fugir-ne, ja serà una victòria

Des del punt de vista realització, l’al·legoria dels titelles potser resultava un pèl òbvia però destensava la intensitat del relat. El reportatge posa èmfasi en els aspectes clau i té una clara vocació de servei públic. Fins i tot sembla que tingui una certa funció de mirall per ajudar les dones que s’hi puguin veure reflectides. Només que ‘Mai més víctima’ esperoni una sola dona (o algú del seu entorn) a denunciar aquesta situació i fugir-ne, ja serà una victòria.

El ‘Mai més víctima’ i la immensa majoria de reportatges i programes sobre violència de gènere tenen un element en comú: algunes de les dones maltractades apareixen amb la cara oculta. En aquest cas, tres de sis. A la televisió, de fet, s’ha normalitzat l’ocultació de la víctima. Al final del reportatge, les tres que prefereixen mantenir l’anonimat expliquen per què: “Si no dono la cara és perquè no vull que em mirin diferent. Vull que se’m valori pel que soc”, “No vull que em vagin assenyalant i vull protegir la meva filla”. No s’oculten per l’agressor, ho fan per la societat. I això posa de manifest aquesta estigmatització de les víctimes de violència de gènere. Enllaça amb el que deia una altra de les dones, la Sílvia, quan lamentava que als jutjats fos ella i no el seu maltractador qui havia d’estar hores en una sala tancada i incòmoda i demanant permís per sortir. Som una societat que empeny les víctimes a ocultar-se. No passa el mateix amb les víctimes de terrorisme. En els informatius, a més, en cada atemptat d’ETA es recorria a buscar la veu d’analistes i reaccions polítiques. Amb la violència de gènere es busca els veïns perquè ens expliquin si l’assassí saludava. Això evidencia com un fet és tractat com un problema social i l’altre com un cas aïllat. És per aquest motiu que reportatges com ‘Mai més víctima’ són imprescindibles. Perquè cal que a la televisió es deixi de normalitzar l’assassinat de dones i es normalitzi el discurs de la lluita social contra la violència de gènere i l’empoderament de les víctimes que desitgen deixar de ser-ne.

Més continguts de