08/02/2017

‘El crac’ contra ‘Plats bruts’

2 min

El capítol d’El crac de dilluns, El gran postureig, va ser sensacional per la manera que va tenir d’agafar el bisturí i esbudellar els estereotips del món del teatre. Però també perquè ens va obsequiar amb un acte de metatelevisió contundent.

A mig episodi hi va haver una discreta picada d’ullet a l’espectador. El Dumbo, un dels fills adoptius del Joel Joan, mirava Plats bruts a l’iPad. El nen li feia al seu pare la pregunta que deu estar tip de respondre: si tornarà a fer la sèrie. “No tornaré a fer Plats bruts en tota la meva vida. Abans mort!” Vam intuir aquí un subtil comunicat públic de Joel Joan de donar per contestada la pregunta per sempre més.

Però al final del capítol, quan ja havíem oblidat el gag, vam descobrir que allò havia estat en realitat un petit senyal de preparació del que es convertiria en un dels grans moments de la ficció televisiva a TV3. La que és capaç d’autoreferenciar-se. Jugar amb el mateix gènere, recuperar un clàssic de la cadena i destruir-lo. Només ho pot fer, per descomptat, el mateix autor. Perquè en certa manera és com matar allò que ha acabat sent una llosa. Un èxit clamorós de joventut que s’ha convertit en una pedra a la sabata. Tot el que fas després és analitzat en funció d’aquell èxit, interpretat en funció de la fama que va comportar, i fins i tot el protagonista, Joel Joan, és escrutat per sempre més com aquell monstre talentós que va crear la sèrie.

El viatge al Iemen d’El crac havia de portar al límit les ínfules intel·lectuals i creadores del Gnocchi i va acabar comportant la humiliació teatral dels personatges quan van haver d’interpretar Plats bruts. La paròdia portava a l’extrem la repercussió de la sitcom. Fins i tot reconeixen el Joel Joan a la península d’Aràbia, on presumptes fonamentalistes també adoren la sèrie. Quan l’han de representar, tots reneguen i s’avergonyeixen de participar en un acte teatral de tan poc gruix: Manrique es nega a fer-ho perquè ho troba humiliant i diu que necessitarà anys de teràpia per superar-ho, el Gnocchi demana guardar el secret... Acaben acceptant aquell acte vexant de tornar a fer Plats bruts només perquè és una qüestió de vida o mort. I la representació s’esdevé en una el·lipsi. No la veiem. Però és magistral com a nivell de guió gestionen l’estructura narrativa. La sorpresa, com a les millors sitcoms, arriba com un regal hilarant en els últims segons: veiem, per fi, la versió atrotinada de la sèrie del David i el Lopes, que de tan dolenta es converteix en meravellosa. Davant dels nostres ulls es desintegra Plats bruts, la sèrie més venerada de l’audiència de TV3 i la creació que va catapultar el mateix autor. És la manera simbòlica com Joel Joan desmitifica un passat que a vegades fa nosa i que potser -sembla dir-nos- hem sobrevalorat. Magistral exercici televisiu d’Hèctor Claramunt i Joel Joan, que, aquesta vegada sí, sens dubte, ens interpel·la com a espectadors.