29/08/2019

The Cranberries, sexe i 'fish and chips'

2 min

Aprofundir en el conflicte nord-irlandès i retratar un dels processos més violents, complexos i llargs de la història, que acumula més de 3.600 morts, a través de la ficció no és fàcil. Si a sobre ho expliques amb sentit de l’humor, la proesa sembla impossible. I si les protagonistes són quatre adolescents eixelebrades, el risc és màxim. Però la guionista Lisa McGee ho ha aconseguit de manera brillant amb ‘Derry girls’, la sèrie que aquest agost ha estrenat una segona temporada a Netflix. Si no l’heu vist, és de consum fàcil: dues temporades de sis capítols cadascuna de només vint minuts de durada. Ara bé, els subtítols són imprescindibles perquè l’accent irlandès i les expressions autòctones us poden deixar en fora de joc en qualsevol moment. Si, a més, teniu un irlandès o irlandesa a l’abast per acompanyar-vos, l’experiència serà més completa perquè hi ha costums, hàbits i vicis que només coneixen els que han crescut a Irlanda del Nord.

Col·loquialitats al marge, ‘Derry girls’ apel·la també a una cosa més universal: la nostàlgia. Si vau ser adolescents als anys 90, 'Derry girls' és de consum imprescindible. La música, la moda, la cultura televisiva i cinematogràfica donen a la sèrie un rerefons molt sòlid. La barreja de tot plegat resulta perfecta: les dificultats pròpies de l’adolescència se sumen a les complexitats de viure en un context marcat pel terrorisme. Les ganes d’aventura, l’egoisme, la descoberta de la sexualitat, el sentit del ridícul i el desig d’una certa autonomia personal de les protagonistes de la sèrie es fusionen en un context hostil de terrorisme, desconfiança i prejudicis entre comunitats i l’omnipresència de l’Església en la vida quotidiana amb permanents conflictes entre catòlics i protestants. Un còctel d’alta graduació que acaba resultant molt divertit.

La manera com ‘Derry girls’ combina la ficció amb imatges reals que els personatges consumeixen a través de la televisió és sensacional. Entrellaçar el context polític per retratar què va suposar a nivell domèstic i familiar dona a la sèrie una pàtina transcendent però còmica a la vegada. El surrealisme i l’esperpent propi de l’adolescència creix i s’expandeix en un conflicte polític que també va tenir grans dosis d’incomprensió, paradoxa i vergonya. Militars irrompent en sessions de cinema o en autobusos escolars, polissons amagats al maleter d’un cotxe familiar, grafitis inoportuns en façanes i embussos provocats per desfilades de l’Orde d’Orange s’acaben convertint en situacions delirants. A la segona temporada, l’aventura de les protagonistes per aconseguir veure el concert de Take That és hilarant. ‘Derry girls’ és un tresor. Malgrat retratar amb el màxim detall una porció de vida molt local, és precisament això el que la fa entranyablement universal.