21/12/2020

La mutació de 'La Marató'

3 min

La pandèmia va obligar a modificar el format de La Marató. L’espectacle solidari va haver de cancel·lar les habituals participacions multitudinàries al carrer, va substituir l’enorme sala de voluntaris contestant telèfons per potenciar la donació per Bizum i es va quedar sense la graderia del públic al plató. La importància d’homenatjar el personal sanitari i la necessitat sanitària d’ocupar espais oberts va transformar l’estructura intensificant un recorregut per centres hospitalaris que lluïa en pantalla. El plató es va convertir en un espai més íntim però més agradable per desenvolupar-hi un final de festa que no va perdre ni un bri d’emotivitat respecte als altres anys. Bona part de les actuacions musicals eren enllaunades, però això també va permetre una factura més acurada a nivell televisiu. Potser el coronavirus ha actuat com un revulsiu.

L’impacte social tan gran de la pandèmia, el drama col·lectiu i les limitacions sanitàries han obligat a una sacsejada en els plantejaments del programa, que formalment han fet de la necessitat virtut.

La Marató d’enguany ha sabut trencar amb unes inèrcies caducades i traçar amb molt d’encert una línia editorial sobre el coronavirus que s’allunyava dels tòpics. És evident que Àngels Molina, la directora del programa solidari, s’ha anticipat a un relat molt necessari i ha construït una nova mirada: les seqüeles de la malaltia, els símptomes resistents del covid i com s’haurà d’abordar el coronavirus en un futur. A partir d’ara seran molts els reportatges que aniran a remolc d’aquest plantejament periodístic. És, a més, una proposta realista i responsable en una televisió pública perquè anul·la el missatge que la pandèmia té els dies comptats amb la vacuna. La justificació de la recaptació de diners es produïa de manera natural i lògica a través dels casos personals. La selecció dels testimonis i pacients era excel·lent perquè trencaven amb els estereotips que s’han creat al voltant dels malalts i de la infecció. Normalment els vídeos que anticipen les entrevistes en directe als testimonis són molt semblants entre ells i resulten massa reiteratius en el contingut. Aquesta vegada fins i tot el pas del temps entre el vídeo i el directe servia per comprovar l’evolució del malalt. La tria dels quatre presentadors -Terribas, Basté, Rosel i Sans-, que inicialment semblava un joc d’equilibris una mica delicat, va acabar perfectament justificat en la nova estructura televisiva.

La Marató va gestionar amb habilitat la dosi d’humor puntual en un context tan tràgic com insòlit. El videoclip Vull ser covid-free, que reproduïa un somni en què Jordi Basté feia de Freddie Mercury i la resta de presentadores i científics il·lustres del país cantaven i ballaven, va ser el cop d’efecte definitiu per recordar-nos que, tot i les emocions dipositades, La Marató és un espectacle per recaptar diners.

stats