La mort d’un símbol. Samitier (1972)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article d'Andreu Mercè Varela (Barcelona, 1918-2011) aparegut tal dia com avui a 'Destino' (13-V-1972) arran de la mort del futbolista Josep Samitier (Barcelona, 1902-1972). Traducció pròpia. Samitier era un ídol de masses en els anys 1920-1930. El gener de 1933 va ser acomiadat del Barça (episodi explicat en un article de Josep M. Planes transcrit en aquesta secció el 4-V-2022). Va fitxar pel Reial Madrid fins al 1935. Després va jugar al Gymnaste Club de Niça.  

La desaparició de Josep Samitier ha estat alguna cosa més que la mort d’un gran jugador, o el decés d’un ídol popular. Ha estat la creació d’un símbol, no solament per al Barça de la gran època dels anys 20 i 30, sinó per al futbol espanyol. Es podrà fins i tot discutir –ignoro amb quins arguments– la vàlua tècnica de Samitier (que ja seria discutir), les seves genialitats, la seva identificació amb les diverses formacions on es va alinear. Però el que ningú no podrà posar en dubte és que Samitier és un símbol per al Barcelona. “Sami” compendiava i donava exemple del que era el Barcelona. Encara avui, quan fora de les nostres fronteres, ja sigui a Buenos Aires i a Montevideo, o a París i a Londres, es parla del Barcelona, es parla del “Barcelona de Samitier”. A la capital francesa i en bona part d’Amèrica del Sud es parla del “Barcelona de Pepe”. Realment Pepe havia encertat a sintetitzar tot allò que el Barcelona és i significa. No deixa de ser curiós que Samitier emergís com a figura del futbol espanyol precisament en un moment en què aquest esport encarnava en aquest àmbit territorial l’anomenada “fúria espanyola”. Samitier era tot el contrari de la fúria espanyola. Era la intel·ligència en el camp, la inspiració més pura, el reflex més inesperat, l’habilitat desconcertant, el tecnicisme més elaborat, la superioritat física en malabarisme, no en potència, i, sobretot, aquest saber estar en el camp de joc que el feia superior físicament als més forts i el més eficaç entre els més hàbils. Samitier era un jugador singular. D’aquí potser sorgiren els petits problemes que va tenir en la seva vida de jugador, que es feia perdonar sense que ell s’ho proposés. La seva genialitat no ha tingut parangó ni continuador. Han desfilat pel club blaugrana jugadors de gran categoria i de classe universal. Kubala, Basora, César, Suárez, Evaristo, en fi, la llista es faria tan llarga com la mateixa història blaugrana. Però cap d’ells no ha tingut aquesta qualitat innata, aquesta personalitat indiscutible de Samitier. Cap d’ells no ha sabut inspirar als artistes obres i admiracions com les motivades per “Sami”. [...] Quan començava el decenni dels anys trenta, Samitier va anar a jugar al Reial Madrid. Ningú no va fer tant perquè s’entengués el Barcelona a la capital castellana com ho va fer Samitier durant els anys de la seva estada a Madrid. La seva tertúlia al Baviera del carrer d’Alcalá, la seva penya intel·lectual en què Eugeni d’Ors i José María de Cossío s’honoraven en asseure Samitier entre els seus intel·lectuals, el seu incomparable sentit de l’humor que ningú –segons el meu parer– no ha aconseguit igualar, la seva visió singularíssima del futbol, dels jugadors, dels clubs i de les incidències del joc. La seva rapidesa mental, típicament barcelonina, castissament barcelonina, han creat no pas un “mite Samitier”, però sí un símbol Samitier. [...]