15/09/2022

Què se’n farà de la Gran Bretanya després d’Elisabet II?

4 min
Souvenirs amb la imatge de la reina Elisabet II.

Què li espera a la Gran Bretanya després de dilluns que ve, un cop celebrat el funeral d’Elisabet II? Al marge del que opinem sobre una institució com la monarquia en una democràcia, els seus setanta anys de dedicació i servei com a cap d’estat imparcial i figura unificadora a la Gran Bretanya i més enllà de les seves fronteres mereixen un gran respecte. Tot i així, gran part del que ella simbolitzava ara està en dubte.

Va representar la unitat gairebé paradoxal de quatre nacions en una de sola, el Regne Unit. Ara, però, és molt probable que els escocesos abandonin la unió britànica per tornar-se a incorporar a l’europea. Irlanda del Nord veu cada vegada més el seu futur dintre de la República d’Irlanda com una mena de membre informal de la Unió Europea. I encara que no tornés a veure’s reduïda a Anglaterra i Gal·les, la Gran Bretanya necessitaria un reordenament constitucional.

Elisabet II representava la continuïtat, la seguretat, la certesa. Però el Regne Unit té avui al davant una inflació de dos dígits, un deute públic que no para de créixer, una probable recessió i un problema crònic de productivitat. I afronta tot això amb una primera ministra sense experiència, Liz Truss, i un gabinet ministerial amb molt poca pràctica. Tot i l’optimisme típic de Truss, per al 69% dels enquestats en un recent sondeig la Gran Bretanya està “en decadència”.

La reina no va heretar l’atenció i el respecte de tothom sinó que se’ls va guanyar. En efecte, durant moltes dècades segurament ha sigut la dona més famosa del planeta. Es calcula que mil milions de persones van veure el cameo que va fer amb James Bond als Jocs Olímpics de Londres del 2012. Arran de la notícia de la seva mort, la NASA va tuitejar: “Ens unim al planeta en el dol pel seu decés”. Part d’aquesta màgia es va encomanar al Regne Unit, l’estat que ella va encarnar en el terreny constitucional i icònic. Però després del Brexit la posició i la influència internacionals del Regne Unit han caigut més baix que mai.

Elisabet II va facilitar la transició de l’imperi a la Commonwealth i, en el cas del Regne Unit, el pas d’una gran potència imperial a una potència euroatlàntica mitjana. Però ara antigues colònies i dominis de què encara era cap d’estat s’estan plantejant seriosament prescindir dels serveis del seu successor, el rei Carles III. Un expert en afers de la Commonwealth apunta que potser fins i tot hi haurà corredisses per anar-se’n. A més, Carles III també es trobarà amb un nombre creixent de crides al reconeixement i reparació dels danys causats per aquell imperi.

Més greu que la possible pèrdua d’aquests vincles amb països de l’exterior, en bona part simbòlics, és la incertesa geopolítica sobre la mateixa Gran Bretanya. El 1962, l’exsecretari d’Estat dels Estats Units Dean Acheson va afirmar que la Gran Bretanya havia "perdut un imperi i encara no trobat el seu futur paper”. Quaranta anys més tard, al Jubileu d’Or de la reina el 2002, semblava que la Gran Bretanya havia trobat finalment aquest paper: una mica en la línia de l’actual president francès, Emmanuel Macron, amb el seu “en mȇme temps” que repeteix sovint, en el cas britànic consistia en un “as well as and”. El Regne Unit estaria fermament ancorat a Europa i alhora a l’anglosfera. Tindria una relació especial amb els EUA i alhora amb països com França, Alemanya i Polònia.

Pocs fora de la Gran Bretanya creuen que en aquests moments el país tingui una posició estratègica clara i decidida. Vet aquí la tragèdia del meu país: va saber trobar un paper després de la fase imperial però posteriorment l’ha tornat a perdre. Des del referèndum del Brexit del 2016, al número 10 de Downing Street s’ha passat d’una primera ministra conservadora amb poca sort però encara relativament pragmàtica (Theresa May) a una paròdia de Winston Churchill (Boris Johnson) i ara a una paròdia de Margaret Thatcher (Liz Truss). La fanfarroneria grandiloqüent ha crescut en la mateixa proporció que ha baixat el realisme basat en els fets. Hi ha molta xerrameca sobre la Global Britain, però ningú sap què vol dir.

De tota manera, si bé l’exhaustiva cobertura britànica de les exèquies d’Elisabet II ha tingut un component d’evasió psicològica dels problemes actuals, part dels mitjans estrangers han exagerat la debilitat que hi ha al darrere de tanta pompa i circumstància. Aquest és un país que encara té importants punts forts. Molts observadors van pronosticar que, després del Brexit, la Gran Bretanya quedaria irremissiblement fracturada en dues tribus hostils, els remainers i els leavers (en contra o a favor del Brexit). Però la unitat nacional al voltant del Sistema Nacional de Salut (NHS) durant la pandèmia del covid, i ara en el dol per la reina, fa pensar el contrari. Si ens fixem en les multituds afligides d’aquesta setmana i, sigui dit de passada, en les cares del nou gabinet (amb cap home blanc al capdavant dels anomenats quatre grans càrrecs de l’estat), veiem que la Gran Bretanya s’ha adaptat a la diversitat derivada de la immigració millor que la majoria de democràcies europees. El Regne Unit té grans científics i universitats i alguns dels millors mitjans de comunicació del món (i també alguns dels pitjors), a més de grans indústries creatives, i serveis financers i tecnològics.

La transició impecable i gairebé simultània de la setmana passada a un nou cap d’estat i una nova primera ministra ens parla d’una democràcia constitucional en força bona forma. Tot i les especulacions en sentit contrari, no veig cap motiu per creure que el rei Carles no hagi de ser un cap d’estat digne i ponderat. I si el govern de Truss fa un bon nyap, com és previsible, els farem fora en les pròximes eleccions, que segurament tindran lloc el 2024. A diferència del que passa als Estats Units, tan hiperpolaritzats, aquí ningú qüestionarà si han sigut unes eleccions lliures i transparents. Ni tan sols el nostre Monster Raving Loony Party (Partit Monstruós Guillat i Delirant) –sí, existeix de debò– corejarà “Stop the steal” (Atureu el robatori), ni encara menys brandarà fusells automàtics. La retòrica recuperarà una proporció més adequada de realisme.

A la Gran Bretanya posterior al regnat d’Elisabet II li esperen uns moments molt difícils durant aquesta dècada. Però, per invocar una d’aquelles frases de consol tan britàniques i que tens la sensació que la mateixa reina devia dir de tant en tant, podria ser pitjor.

Timothy Garton Ash és historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford