Les marededéus trobades

Estan lligades a l’excursionisme i al país i han ajudat a configurar l’imaginari dels catalans

Avui és el dia litúrgic de la Nativitat de la Mare de Déu. Se celebra el naixement de Maria, que estava destinada a ser la mare de Jesucrist, el fill de Déu, que es va fer carn per morir i redimir tota la humanitat i ressuscitar al cap de tres dies. Del naixement històric de Maria s’ha passat a celebrar la troballa d’imatges de Maria que havien desaparegut, que s’havien amagat amb motiu de guerres o invasions. Al nostre país n’hi ha moltes. Aquestes troballes estan envoltades de fets miraculosos, llums, pastors que se senten portats estranyament fins al lloc de l’amagatall. Es troba la imatge, que acostuma a ser romànica. A vegades la volen portar al poble més proper, però la imatge no ho vol. Pesa tant que ningú no la pot moure i s’ha de quedar on l’han trobada i es construeix una ermita en aquell lloc. A vegades l’ermita creix i creix i es converteix en un santuari. En fi, tothom les sap, aquestes històries.

La festa de la majoria d’aquestes marededéus trobades se celebra tal dia com avui. Així com la de distintes advocacions marianes que no han aconseguit festa pròpia. La de Montserrat sí que l’ha aconseguida, suposo que pel fet de ser patrona de Catalunya, i si abans se celebrava el dia 8 de setembre ara la seva festa és el 27 d’abril. La de Montserrat és una marededéu trobada privilegiada, per dir-ho d’alguna manera. La de Núria, no. O sigui que continua celebrant-se avui. Per sort, el 8 de setembre encara no fa fred i ella regna encara, voltada de soledats, en el regne dels pastors, on hi ha ramats esquellejant, lentament, pasturadors, com diu Maragall en els seus famosos goigs que no són ben bé uns goigs. Maragall era un gran excursionista i aquests goigs són una descripció preciosa d’aquells paratges pirinencs que envolten el santuari de Núria.

El 8 de setembre sentim aquella petita pau que ens porten les marededéus trobades, amb les seves festes i les seves tradicions

Per què ens mireu, Verge tosca, amb aquests ulls tan oberts? Maragall, després de contemplar les mirades blavoses dels estanys, d’haver sentit el vent, menyspreador dels sentits, de veure les congestes que brillen crues, amb blancures immortals, entra al santuari i prega: doneu-nos l’esgarrifança dels vells miracles complerts. Les marededéus trobades estan lligades a l’excursionisme i al país. I han ajudat a configurar l’imaginari dels catalans.  

Maragall, a l’hivern, quan ha tornat a Barcelona, i la ciutat es remou, brillant d’insomnis i fúria, contempla en el seu pensament, allà en la foscúria, la immòbil Verge de Núria, voltada de soledats. Per a mi, aquesta ciutat hivernal, brillant d’insomnis i fúria, és una de les troballes de la seva poesia, baudelairiana. Lligar els insomnis amb la fúria! Aquí va ser ajudat per la rima. Havia de rimar amb Núria! Ah, qui dirà els encerts de la rima?  

A part de les marededéus trobades, Claustre, Meritxell, Queralt, etc., innumerables a Catalunya, la festa d’avui contempla advocacions marianes diverses. Per exemple, a Girona, la de Bell Ull i Gràcia, que es venera al claustre de la catedral. A les vuit del matí es fa, o es feia, una missa al seu altar i s’escampen per terra, sobre les lloses sepulcrals de canonges i senyors, tot de manats d’alfàbrega. L’aire matinal i l’olor de l’alfàbrega! Aquesta advocació mariana de Bell Ull i Gràcia degué sorprendre Josep Carner quan la va descobrir en una de les seves estades juvenils a Girona, guiat per Rafael Masó. Va dedicar a la Mare de Déu del Bell Ull un poema, que no sé si s’ha publicat. Jo l’he llegit entre els papers de l’arquitecte.

Quan arriba el 8 de setembre, es pot dir que l’estiu ja s’ha acabat. Les platges es van buidant perquè les brises acostumen a ser fresques. Però l’aigua del mar encara és prou agradable. Les figues estan al punt. El raïm també, amb els seus sucres. La verema començarà un dia d’aquests i el most fermentarà a les tines. El fonoll, als marges, ajuda a perfumar la llum esbiaixada de setembre. Homes i dones preparen els seus cors per als ors de l’octubre i les humitats del novembre. El temps no perdona i ens engoleix en la seva roda vertiginosa, imparable. El 8 de setembre tot és encara incipient i tot i que sabem que els insomnis i la fúria ens esperen en la solitud de l’hivern, sentim aquella petita pau que ens porten les marededéus trobades, amb les seves festes i les seves tradicions.

I de seguida, la Diada, amb el neguit reivindicatiu de la llibertat per als presos polítics i per a tot el país. De setembre en setembre hem anat teixint el nostre discurs insubornable. I continuarem, tots els setembres que calgui. Fins a la victòria!

Etiquetes

Més continguts de