Fàcil i difícil

És difícil escriure. És difícil llegir. És difícil concentrar-se en petites i en grans coses. És difícil escoltar la ràdio i fer-la. Mirar les notícies. És difícil desconnectar. És difícil saber. És difícil ignorar. És difícil no sortir al carrer. Per a alguns molt més que per a altres. És difícil no percebre la desigualtat. No tothom té accés a les proves. Un exemple. N’hi ha molts més. És difícil tenir confiança. És difícil la incertesa i la incompetència. És difícil la solitud i el dol. Són dies difícils. Estranyíssims. Algunes pensant cada matí en el privilegi que tenim de poder viure el confinament amb l’espai necessari i totes les comoditats. Altres donant voltes al que només són capaços de tenir al cap: el propi melic. I la seva realitat, com si no fos minoritària. El que estem veient ja ho vèiem. Però aquesta aturada és un mostrari necessari per a qui encara en tenia dubtes. Queden, i quedaran, les persones capaces de mirar sempre a la banda que no toca i així s’estalvien de veure-hi. O és el que creuen. I creient, van tirant. O millor, els arrosseguem. Perquè viure en societat és acceptar el llast que comporta. També tots els avantatges. És difícil canviar fins i tot quan ens hi juguem la vida. Encara que hi ha tants morts al món per virus molt més letals que aquest, que el que ens estem jugant aquí sembla la nostra pròpia misèria primermundista.

És fàcil aplaudir totes les persones imprescindibles. Ho ha estat sempre. Per això ens manifestàvem durant les retallades. Perquè ens prenien, i ens van prendre, serveis imprescindibles. Per això, abans que el món s’aturés, algunes ja demanaven que al món li calia una aturada. És fàcil enfilar-se ara al carro de les causes justes després d’haver abanderat les injustes. És fàcil continuar abanderant les injustes quan passi el virus i quedi la crisi. ¿Ningú no va pensar que una situació així era possible, a banda dels visionaris de sempre? Quina mena de responsabilitat és capaç d’assumir tota aquesta gent que ara va a les palpentes? És fàcil jugar a la carta de l’excepcionalitat per demanar que no et critiquin encara que ho estiguis fent malament d’una manera reiterada. Però és fàcil, també, tornar a treure les cassoles quan parla el rei d’Espanya. Ja no ve d’aquest escàndol però ve de tan lluny com les monarquies i les dictadures. És fàcil aplaudir la dona que neteja els micròfons del Congrés i és facilíssim no escoltar-la quan és ella la que parla.

És difícil posar-nos d’acord a l’hora de fer soroll o de gaudir del silenci. És difícil pensar en les dones que han d’estar tancades amb els seus maltractadors perquè automàticament ens imaginem el seu infern. És difícil sempre, la impotència. És difícil obrir els ulls i reconèixer que no ha estat un malson. Que no és un malson. És difícil tancar-los i dormir plàcidament. És difícil la solidaritat ben entesa. És difícil acceptar donacions quan el que demanem són solucions perpètues. És difícil observar la batalla política en tota la seva cruesa i el seu cinisme. És difícil ser ciutadania. És difícil agafar el termòmetre cada cinc minuts.

És fàcil imaginar-se un futur desesperançador. Però també ho és fer la llista de tot el que ara podem observar amb una mica més de calma, encara que el neguit ens faci ombra, i pensem o repensem com ens ho hem muntat. Com ens ho muntem. Aquesta pandèmia és una mala passada. Només és una oportunitat per als voltors de sempre. O per als tertulians habituals. Per a la resta són uns dies difícils que mirem de fer més fàcils.