Vaga perquè no caigui el món

Les feministes hem fet sortir els dràcules de les tombes i ara caminen assedegats

Un jutge ha condemnat quatre dones. S’ha tornat a criminalitzar la solidaritat. Aquesta vegada no és un vaixell. Les dones havien deixat aigua i llaunes de menjar al desert d’Arizona perquè els immigrants que salten la frontera de Mèxic amb els EUA puguin sobreviure. La solidaritat es castiga amb 15 mesos de llibertat condicional i risc de presó si hi ha reincidència, i una multa de 250 dòlars per cap. Condemnades per oferir aigua als assedegats. No és el món al revés. És el món caient.

Un bus amb la cara de Hitler arriba a Catalunya. Nega la violència masclista i utilitza el terme 'feminazi'. El jutge rebutja immobilitzar-lo apel·lant a la llibertat d’expressió. No hi veu delicte d’odi. El missatge d’aquest bus va en contra dels drets humans. El feminisme és el moviment que defensa els drets de les dones, que som éssers humans. Els drets de les dones són sistemàticament vulnerats només perquè som dones. Les dones som les primeres interessades a poder viure sense la xacra pandèmica que representa la violència masclista. No hi ha res en la violència ni en el masclisme que ens interessi mantenir. Absolutament res. Si denunciem la violència masclista és perquè existeix, ens agredeix i ens mata. Per gust, quedaríem per emborratxar-nos amb mojitos de maduixa. Aquest bus ha pogut circular tranquil·lament fins a arribar a Barcelona i ha estat escortat pels mossos d’esquadra perquè pogués sortir sense problemes. Aquest bus s’hauria de trobar un problema a cada mil·límetre que intenti avançar. No veig els jutges, els governs, les institucions ni la policia tan sol·lícits a l’hora de defensar els drets de les dones. Llàstima. Una altra oportunitat perduda. I portem molts segles.

Si a hores d’ara encara hem de repetir les dades que fan evident una situació profundament desequilibrada és que encara ens queda molta feina per fer

Fa un any l’extrema dreta no tenia la presència que té ara. Però fa un any l’extrema dreta existia i existia el masclisme. Les feministes hem fet sortir els dràcules de les tombes i ara caminen assedegats. A aquests ni aigua. El panorama polític és desolador. A una banda, els talibans arrelats en la ignorància i l’odi per eludir l’elaboració de qualsevol discurs; els dretans que tornen a lluitar contra l’avortament i a elevar la família al màxim exponent, com si aquest eix vertebrador de societat no hagi viscut sempre amb esquerdes; els dretans que fan un decàleg per imprimir-se les seves pròpies samarretes; els dretans que dissimulen tan malament que cauen cap a l’extrem de la dreta i es mouen segons bufa el vent i sempre bufa del mateix lloc. A l’altra banda, una esquerra amb historial masclista i una prioritat relativa. El vot femení interessa quan interessa. Ara sí. Però mireu com ens venen.

Farem vaga un dia i ens manifestarem massivament per poder continuar fent el que portem mesos fent sense descans. Cal reconèixer aquesta nova època com un adeu a tot allò que ens sobra i ens dificulta el camí. Proposem una justícia extraordinària perquè tot plegat sigui una mica més humà. D’homes i de dones. Una societat que persisteix en la desigualtat és profundament infeliç, com a mínim, en tota la seva meitat. Els nostàlgics s’hi hauran d’acostumar. S’ha acabat. No estem disposades a endinsar-nos en distopies terrorífiques on ja estem posant els peus. Cridem per millorar. Qui ho visqui com un atac que es plantegi el perquè. I si a hores d’ara encara hem de repetir les dades que fan evident una situació profundament desequilibrada és que encara ens queda molta feina per fer. Però un dia de vaga fa molta feina. És el principi d’un demà que ja és diferent. És imprescindible parar per aturar el món. Que deixi de caure.

Més continguts de