04/08/2021

La necessària República

2 min

Espanya va fer una Guerra Civil perquè una certa quantitat de famílies poderoses temien que la República les descavalqués de l'hegemonia econòmica i dels privilegis quasi feudals que aquesta situació els conferia: rics molt rics que volien seguir manant sobre pobres molt pobres, i, sobretot, molt analfabets i molt desinformats. Eren (són) dotze, quinze, vint famílies, segons fins on vulguem comptar, però no gaires més: les trobeu referenciades a publicacions del cor com l'¡Hola! o l'Íbex-35. Van divulgar eslògans com “Rojos, hambre y piojos” i van estendre entre la població la idea, per no dir la certesa, que els “rojos” els prendrien tot el que tenien, per poc que fos. Això encara és plenament vigent en casos com el de Pablo Iglesias: la idea que “el Coletas” (el malnom de ressonàncies delinqüencials no és casual) desposseiria els espanyols de les seves propietats ha funcionat a ple rendiment aquests darrers anys. D'aplicació també per als "catalans”, anomenats així, com a col·lectiu anònim i indiferenciat: els catalans són insaciables, i ho volen tot per a ells.

Així doncs, es va embolcallar la protecció dels interessos de classe (de casta, deia precisament Iglesias) amb la bandera rojigualda, i es va posar al capdavant del negociat un generalet que, a les campanyes africanes, havia demostrat no tenir escrúpols per matar a l'engròs i a sang freda, i que a la vegada era un mort de gana amb una voluntat quasi patològica d'acumular béns i riqueses. Francisco Franco era el nom d'aquest assassí i lladre, que va reforçar i perpetuar (no inventar, perquè venia de molt enrere) una concepció del govern caciquil i absolutament corrupta durant els seus quaranta anys de dictadura. A Franco, els impulsors del cop d'estat i de l'aixecament militar el van fer cap d'estat a Burgos, fins i tot abans que guanyés la guerra, una burla sagnant que diu com els importava aleshores, i els importa encara avui, Espanya als grans patriotes espanyols: molt menys que un rave. A la seva mort, Franco va designar com a successor un rei criat a l'exili i (ara ho sabem del cert) tan àvid d'acumular diners com ho havia estat el mateix Franco.

Així, la corrupció és el fil de sutura que cus el règim franquista amb el del 78, amb la Corona com a punt fort d'unió. Amb la diferència que, en temps constitucionals (tampoc cal exagerar i dir-ne “democràtics”), el cap d'estat es va arribar a veure acorralat per l'escàndol, i és per això que fa uns dies vam commemorar el primer aniversari de la fugida de Joan Carles a Abu Dhabi. I el fill, Felip? Bé, gràcies: va ser educat (“preparao”) per continuar exactament les mateixes estructures de poder. La República, interrompuda a sang i foc el 1936, continua sent l'única via practicable que tenen tant Espanya com Catalunya (separades millor que juntes, però en tot cas això s'ha de decidir en un referèndum, i després s'han d'establir molt minuciosament els termes de la separació, o de la unió si fos el cas) de deixar enrere tota aquesta negror i començar de debò una nova etapa.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats