16/12/2021

Una nena de fa deu mil anys

2 min

Amb la pell de gallina que sempre m’envaeix amb notícies com aquesta, llegeixo a l’ARA que, a la Ligúria, els arqueòlegs han trobat una tomba de fa deu mil anys amb les restes d’una bebè de dos mesos. La nena, i això és el que em sembla esborronador, estava embolcallada amb un sudari i tenia al voltant ornaments de conquilla. És “la sepultura d'un nadó de sexe femení més antiga que s'ha exhumat fins ara a Europa, i revela molts detalls sobre quin podria ser el paper dels nadons en les societats de caçadors-recol·lectors del mesolític”.

Justament tendim a pensar que, en les societats primitives, per la dificultat suprema de la supervivència, es devia donar poca importància a la mort dels nadons, que ens imaginem habitual. Tendim a pensar que fa deu mil anys tenien poc índex de supervivència i que, per tant, les mares (no puc imaginar-me si existia el concepte de pare i si es formaven, diguem-ne, unitats familiars) no s’hi devien aferrar gaire. Però aquest sudari i aquests ornaments, el ritual, ens fan pensar el contrari. Van enterrar la nena (una nena acabada de néixer) amb una cerimònia. No la van llençar perquè se la mengessin els animals.

Em puc imaginar la mare d’aquesta nena plorant desconsolada, de la mateixa manera o potser de manera no gaire diferent que la de les mares primats amb els fills morts. Segons un estudi publicat a Proceedings of the Royal Society B dirigit per la University College de Londres, les mares primats porten a coll els fills morts, de vegades durant mesos, com a expressió de dol. Mareja pensar que som iguals que ells, som si fa o no fa els mateixos pares i els mateixos fills, i que fem servir les mateixes estratègies per consolar-nos. Entenc que fa deu mil anys devien existir les dides i entenc que, per lògica, devien produir-se adopcions (això sí, sense la paperassa d’ara).

Empar Moliner és escriptora
stats