17/02/2023

Neopujolisme i neofeixisme

Malgrat que la presentació en societat de la reedició de Des dels turons a l’altra banda del riu, el recull d’escrits que Jordi Pujol va fer a la presó, va tenir lloc la setmana passada, ja fa vora un mes que l’historiador Josep Maria Ruiz Simón va començar una sèrie d’articles a La Vanguardia intentant desxifrar la voluntat política darrere aquesta operació editorial. La lectura és fascinant perquè pivota al voltant de la qüestió sobre si Pujol tenia més o menys simpaties amb el feixisme.

Inscriu-te a la newsletter Europa, atrapada?Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La gràcia de la interpretació de Ruiz Simon és que, asseverant que “Pujol potser ja no embasta llibres nous, però mai no ha cosit sense fil”, desmenteix la naturalesa merament arqueològica del darrer episodi literari del pujolisme i el connecta amb inquietuds vigents en la Catalunya contemporània. Que aquesta era la voluntat del mateix Pujol i que ha reeixit es pot veure fàcilment amb l’espaterrant ple d’antigues autoritats i joves que aspiren a ser-ho que es van congriar a la presentació del volum a la llibreria Ona. Pujol no només està preocupat per la seva memòria, sinó per la continuïtat del seu llegat, i resulta que la clau generacional és una obsessió omnipresent al llibre dels turons.

Cargando
No hay anuncios

Ara bé, per parlar de feixisme sí que cal obrir la reedició i llegir-la, i trobar-nos que una de les principals novetats és un fragment recuperat pertanyent al capítol “Carta al senyor X”, que consisteix en una defensa preventiva de Pujol contra els que el podrien acusar de feixista si, llegint aquells escrits, topaven amb la reivindicació del pensament de figures com Gabriele d’Annunzio o Ezra Pound, personatges que van acabar abraçant obertament el feixisme. En la publicació original, aquests noms van ser omesos, i Ruiz Simón es pregunta d’on ve la decisió d’incloure en aquesta nova edició les pàgines en què Pujol reflexionava sobre tot plegat.

La gràcia del text inèdit fins ara és que el jove Pujol empresonat s’oposa explícitament al feixisme i al comunisme, però també intenta salvar-ne certes virtuts per al seu projecte polític. Després de dir que les acusacions de militarista o de feixista el deixen fred, l’expresident escriu: “No hauria de costar gaire veure que l’únic que em preocupa és que, amb el pretext d’immunitzar la joventut contra els perills del nacionalisme i del voluntarisme, de la vocació de grandesa, del sentit comunitari i de la voluntat de puixança espiritual, posin noves dificultats a l'intent que la nostra generació ha de dur a terme de fer saltar uns límits massa estrets i molt aviat estèrils”. Tant en el contingut d’aquest fragment com en la decisió de publicar-lo, Ruiz Simon detecta una voluntat en el Pujol nonagenari de “provocar un debat sobre el feixisme i la suposada crisi cultural d’Europa, el mateix que volia plantejar a principis dels anys seixanta i que va preferir oblidar el 1978". "El rellançament d’aquest debat en un context com l’actual, en què, entre les joves generacions dels nacionalismes il·liberals europeus, proliferen unes cabòries semblants a aquelles que enderiaven Pujol fa sis dècades i en què, a Catalunya, la ressaca del procés incita a alguns a jugar al joc del gran paral·lelisme amb la catàstrofe del 39, té poc a veure amb la nostàlgia”.

Cargando
No hay anuncios

La qüestió de fons és la repetida acusació d’il·liberalisme que es fa contra el nacionalisme català tant des de la dreta com de l’esquerra espanyoles fins a sectors amants de repetir que no creuen en banderes i no són dels uns ni dels altres. Com que el Procés va fracassar, l’independentisme torna a necessitar un vocabulari per poder legitimar un projecte que, per definició, pretén desbordar l’statu quo; i es troba en una cruïlla històrica on emergeixen propostes de tota mena, des del Front Nacional, que encaixaria perfectament amb l’etiqueta de Ruiz Simón, fins als joves de l’esquerra independentista, que estan intentant dur la teoria postcolonial al cas català amb una voluntat irrefutablement antifeixista, passant pels partits majoritaris, que sempre parlen de democràcia, però mai de nació.

Si la refundació de l’espai convergent s’inspira en el pujolisme per construir una nova filosofia política més o menys liberal és una qüestió apassionant a la qual tots estarem atents, encara que, ara per ara, costa molt imaginar cap postconvergent escrivint res ni remotament tan elaborat i explícit com un Des dels turons a l’altra banda del riu 2.0. Ara bé, associar el nacionalisme al feixisme com si hi hagués una relació consubstancial és una trampa que ens hauria de deixar tan freds com al mateix Pujol. Com ja sap tothom a hores d’ara, la clau nacional no només ha ajudat i ajuda milions de persones i col·lectius d’arreu del món a combatre l’imperialisme i opressions de tota mena, sinó que, de fet, la democràcia liberal tal com la coneixem és inseparable de la inspiració que el nacionalisme va donar a la Revolució Francesa o a la independència dels Estats Units. Renunciar a pensar i parlar en clau de nació per por a ser titllat de pujolista o de feixista és, precisament, el que van fer els líders del Procés, cosa que explica bona part de les contradiccions de la dècada passada i la buidor del moment present.

Cargando
No hay anuncios

PS: Posant-me el barret de crític, us diria que aneu als textos polítics de Maria-Mercè Marçal, molt més suggeridors filosòficament que els de Pujol, i que també ha publicat recentment la bona gent de Comanegra.