Netanyahu i la claca catalana

Hi ha un independentisme viscós que experimenta una descàrrega de plaer amb cada tongada de míssils que Israel fa caure damunt Gaza, i que exulta, per dir-ho així, amb l'olor del napalm de bon matí. En els atacs israelians hi troben una imatge —incomprensible, d'altra banda, per absurda— del que fantasiegen que hauria de fer Catalunya, una vegada obtinguda la independència: militaritzar-se, formar un exèrcit ben armat i entrenat —qui sap si amb el suport, nyam, d'Israel mateix— i posar-se a defensar la democràcia i la dignitat a la pròpia zona. És el mateix independentisme espasmòdic, però que s'adorna amb pretensions i amb cites, que es permet de tant en tant acusar de covards els catalans per no haver-se aixecat en armes (quines armes?) l'octubre de 2017, i d'estafadors i traïdors els polítics de l'1-O, etc. La murga ja és una vella, coneguda pudor.

Qui fou ministre d'Exteriors d'Israel, i ambaixador d'Israel a Espanya, Shlomo Ben Ami, va fer unes declaracions al programa El Intermedio, de La Sexta, que no deixaven gaire marge a l'ambigüitat. El programa és bàsicament un xou d'humor, però el to de Ben Ami —un diplomàtic que ha treballat tota la vida en la mediació per arribar a una solució política del conflicte entre Israel i Palestina— no podia ser més greu i circumspecte. No només va discutir l'estratègia militar i militarista del govern de Benjamin Netanyahu (“en un país com Israel, mobilitzar 350.000 reservistes equival a quasi paralitzar la vida econòmica”), sinó també tot el seu plantejament amb relació a la franja: “És una estratègia fal·laç, que consisteix a arraconar l'Autoritat Palestina a Cisjordània i mantenir el govern de Hamàs amb injeccions financeres a través de Qatar”. Va fer una ironia dient a l'entrevistadora que Qatar mereixia “un programa sencer” (és aquest país que troben tan idoni els nostres futbolistes més eminents), i va reiterar que Netanyahu veu amb bons ulls el suport financer de Qatar a Hamàs perquè li interessa enfortir Hamàs. Va descriure l'actual govern d'Israel com “un govern d'extremistes, radicals i protofeixistes”, i va denunciar que la invasió de la Franja no tan sols pot derivar en l'expansió del conflicte, sinó que “no té cap objectiu polític”. O sí: l'estat de guerra serveix a Netanyahu i els seus socis per justificar la seva permanència al poder. Governants de dreta molt extrema que necessiten que les coses vagin a pitjor per justificar-se: el món n'és ple i per aquí en veiem exemples que no són letals, però sí intoxicadors.

Ben Ami representa la multitud d'israelians, i de jueus d'arreu del món, que són crítics amb l'actual govern d'Israel i amb la deriva il·liberal i bel·licosa que ha pres la democràcia israeliana. Molts es troben en estat de xoc pels atemptats de Hamàs del dissabte 7 d'octubre, igualment execrables. Però Israel, i el judaisme religiós i cultural, que per descomptat són creditors de la màxima admiració i respecte, mereixen representants polítics i governants millors. I no necessiten claques catalanes ridícules fins al paroxisme.