De nit, casa per casa

El 19 d'abril del 1943, un grup de jueus del gueto de Varsòvia van alçar-se contra el poderós exèrcit alemany que els mantenia reclosos. Mal equipats, però disposats a perdre la vida (la perdrien de tota manera), van aturar-lo durant setmanes, jugant amb la sorpresa, amb tècniques de guerrilla urbana.

Els alemanys, per evitar que el foc malmetés les seves fàbriques a dins del gueto i que es propagués al “cantó ari”, van reclutar bombers. I un d’aquests bombers, mentre salvava fàbriques de les flames i deixava cremar cases civils, va fer-ne fotos. Quan el seu fill les va trobar, aquestes fotos i la història van donar la volta al món. Ara se n’ha fet un documental, 33 fotos del gueto, que vam veure ahir.

Veient les fotos de nens mans enlaire, d’àvies per terra, de famílies llançant-se balcó avall per no morir cremades (i morint esclafades) mentre els nazis somreien, no es pot evitar pensar en els vídeos, no gens diferents, no gens, de les caceres d’humans a Minnesota, ordenades pel maligne president dels Estats Units. Nens capturats que fan d’esquer perquè surtin els pares. Crits en la nit de dones desesperades que supliquen als seus veïns que tanquin les portes. Els caps rapats són els mateixos, la fatxenderia, aquests ulls bòvids i implacables del sonat que es creu en possessió de la veritat.

No podem més: el mal s’escampa, i ja podem anar repetint la lletania aquella que diu que qui no coneix la història està condemnat a etcètera. La coneixem, i es repetirà les vegades que calgui. A tots aquests monstres impàvids la història del gueto els enerva els pèls dels braços de pura adrenalina. Som en un moment tan salvatge de la història que ni tan sols estàs segur, quan t’horroritzes amb l’Holocaust, que els teus companys de tertúlia et donin la raó. Tens por, esclar, que diguin: “Sí, però caldria matisar”. Un cop més ens trobem davant d’uns caçadors, les mascotes dels quals tenen millor vida i menys por que els desgraciats humans que atrapen de nit, casa per casa.