No s’aturaran mai

La familiar d’un dels presos de l’1 d’Octubre, un dia que ens vam trobar a Correus (ara, ja hem deixat de preguntar-nos si enviem o no enviem cartes als presos, oi?), em va dir: “No s’aturaran mai”. No calia dir qui. “Ells”. L’ens. El Tribunal Suprem. Els que no canvien mai, els que un dia van posar els polítics amb intencions espúries. Per a què poses a algú que sigui “dels teus” o que no sigui gaire “contrari als teus” en un lloc com la sala d’un alt tribunal? Doncs perquè faci el contrari del que se li va encomanar: ser imparcial. Hi ha moltes maneres de no ser imparcial; per exemple, ser parcial. Administrar els temps. Deixem que es constitueixi el nou govern de la Generalitat que, per desgràcia, ha guanyat les eleccions. I un cop constituït, patapam!

Si els polítics que manen als estats també col·loquessin, a dit, els metges dels hospitals principals, els de les cures més greus, potser els metges entendrien que cal tractar de manera diferent els pacients segons siguin dels uns o dels altres. Els metges han fet un jurament, el de curar tothom, fins i tot els assassins de nens. I entenc que el dia que curen un assassí de nens deuen sentir una gran pau interior, deuen tenir un sentiment humanista, que no deu treure, esclar, el fàstic que puguin sentir per l’individu. Els advocats si “accepten” un cas lluiten per la llibertat del seu “client”, en pensin el que en pensin. Els cuiners serveixen tothom de la mateixa manera. Però fan això els homes i alguna dona posats a dit pel govern de fa tant de temps? O miren d’esmenar, de corregir, de fer de contrapoder, d’alliçonar? Què administren?

Empar Moliner és escriptora