El que no es compra

Demano disculpes per endavant. S’espera d’un articulista una opinió, una idea, una anàlisi. No pas qüestions privades que, probablement, no interessen al lector.

Però som a l’agost, i ja sabeu que a l’estiu sempre escric sobre coses de la vida. A més, després de tants anys en aquesta casa, tant els lectors com la redacció de l’ARA són per a mi, en certa manera, una família. I hi ha coses que cal compartir amb aquells a qui has pres tant d’afecte.

He estat pare.

Aquesta setmana ha nascut el meu quart fill. Una paternitat tardana. M’arriba amb 57 anys. Ho esperava amb un punt de mandra, ho confesso. Veia nens plorant a la taula del costat d’un restaurant i pensava: "Mare meva, el que m'espera". Ara que ja tenia els meus fills grans, tornar a començar: nits en blanc, plors, biberons, cansament, pediatres…

I, en canvi, estic en un núvol. La felicitat és immensa. És com si fos la primera vegada. Com si tot tornés a començar amb la mateixa intensitat d’abans, però amb la consciència d’ara. Jo anava dient a tort i a dret que havia posat condicions sobre les meves obligacions amb aquesta paternitat. Fanfarronejava dient que dormiria en una altra habitació perquè, a aquesta edat, si se m’interromp el son ja no em torno a adormir.

Primera nit. Estava sol al llit i, amb les orelles baixes, vaig demanar a la meva dona que vingués amb el nadó a l’habitació. Els enyorava amb bogeria. A tots dos. Prefereixo no dormir envoltat d’amor que dormir en la soledat de l’egoisme.

He recordat que l’amor per un fill és un impuls que va més enllà de la raó. És protecció, entrega, renúncia. I cap d’aquestes paraules pesa. Al contrari. No hi ha mandra que resisteixi el miracle d’un nadó. No hi ha egoisme que pugui competir amb una maneta diminuta agafant-te un dit. Un fill desitjat és la prolongació de l’amor de parella.

Aquest naixement m’ha fet pensar en el que és essencial. En el que dona sentit. En aquelles coses que no es poden pagar amb diners: l’amor, l’amistat, expressar-se a través de l’art i tenir fills.

El més bell de la vida és gratuït. El més profund, el més autèntic, no es compra. No es fabrica. I els infants, amb cada naixement, ens ho recorden. Amb la seva sola existència ens retornen a l’essencial, que, com deia El Petit Príncep, és invisible als ulls.

Perdoneu si el tema us ha semblat inadequat, però tenia un missatge bonic per compartir. Gràcies per llegir-me sempre.