No deixem morir l’agricultura urbana
Cada cop es fa més difícil ignorar els impactes de la crisi ecològica global. L’estrès hídric que patim en algunes zones de Catalunya no té precedents. Per afrontar aquesta situació, la Generalitat de Catalunya ha actualitzat el Pla Especial de Sequera, un seguit de mesures amb les quals pretén gestionar l’aigua durant aquest període d’emergència. Tanmateix, aquest Pla està provocant un trasbals important en el món dels horts urbans comunitaris a Catalunya. Des del 2 de febrer, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), amb un gest que destil·la desconeixement i falta de sensibilitat, ha classificat aquests espais merament pels seus usos recreatius i ha prohibit explícitament regar-los.
Els horts urbans són espais multifuncionals que constitueixen part de la infraestructura verda de les ciutats. Tot i no ser projectes de grans produccions alimentàries, són espais que aporten beneficis socials, ecològics i terapèutics crucials per a les ciutats i els seus habitants. Són espais que, a més d’aliments per a l’autoconsum, ens aporten humitat i aire net. Són espais de convivència, participació comunitària i aprenentatges. També són un refugi necessari per a la fauna urbana i per a tothom que busqui o necessiti un espai de tranquil·litat. Són espais que aporten benestar tant als seus usuaris com també als que no ho són, ja que, precisament, fan baixar la temperatura de les ciutats i generen resiliència davant l’emergència climàtica. I són, també, els espais que tenim més a prop per palpar, gaudir i entendre els cicles de la vida; espais demostratius a petita escala de la necessària transició agroecològica. Aquests horts els utilitzen escoles, col·lectius vulnerables i veïns i veïnes dels barris. Els aliments ecològics que s'hi cultiven sovint complementen la cistella alimentària de col·lectius en risc d’exclusió social. Per tot això és fonamental garantir la supervivència d’aquests projectes.
És evident que afrontar l’actual situació d’emergència per sequera implica racionar l’ús de l’aigua, però el debat de fons és què es prioritza i què no a l’hora de repartir-la. El consum d'aigua dels horts urbans és, en realitat, proporcionalment poc rellevant. Com és possible que se’ls condemni a morir malgrat tot el que aporten mentre, per exemple, es permet regar els camps de golf amb aigües freàtiques i regenerades o es permet consumir als luxosos turistes més de 500 litres d’aigua al dia? Un cop més sembla que els diners passen per davant de les persones i de la natura.
Les comunitats d’horts urbans reclamen a la Generalitat que se’ls permeti un reg de subsistència que permeti mantenir l’activitat dels horts i tots els seus beneficis socials, ecològics i terapèutics, similar al 20% del reg agrícola que indica el Pla de Sequera. A més, demanen a totes les institucions que protegeixin l’agroverd dels municipis, amb formació especialitzada i amb materials i infraestructures que facilitin l’autogestió comunitària de l’aigua en els períodes de sequera, com poden ser materials per encoixinar, infraestructura per captar aigua, malles d’ombreig o llavors i planter de varietats adaptades.
De fet, el 22 de febrer el Parlament de Catalunya va debatre sobre les mesures extraordinàries per afrontar la situació de sequera excepcional i va presentar diverses esmenes que incloïen propostes per flexibilitzar les mesures imposades als horts urbans. L’aprovació resultant va tenir un ampli consens de diversos partits de l’arc polític. Malgrat aquest clam contundent per mantenir l’agricultura urbana, en aquest cas el Parlament no té l’única paraula –la seva opinió no és vinculant–. Ara cal que la Generalitat ho escolti i mogui fitxa.
L’escassetat no ve només del cel. Com apunta la campanya d'On no hi ha no en raja, la forma que pren la gestió de l’aigua permet un cert marge de maniobra. És important incorporar valors socials i ecològics als criteris de gestió de l’aigua, no situar els valors econòmics per sobre de tot. I també és crucial poder reconèixer aquells sectors que aporten beneficis clau per a la societat i permetre que puguin resistir en aquest temps d’emergències. L’agricultura urbana és clarament un d’aquests sectors i no la podem deixar morir.
