Per què no deixo l’ensenyament

Després de llegir l’article de l’Àlex Torío, em pregunto per què no deixen l’ensenyament més professionals. Ho he demanat a diferents mestres. I davant el derrotisme emprenyat i fatalista de l’Àlex, que respon a una part de la realitat, he trobat una altra mena de vivència, la d’un vocacional optimisme crític. Les respostes que m’han donat conformen aquest article.

Maria: "No fa ni 10 anys que em dedico a l'educació. Soc mestra de música de primària i m’agrada molt la feina [...]. El que més, sens dubte, estar amb l’alumnat, fer classe. M’ho passo molt bé. Estic cansada d’algunes mestres que culpen el departament, les companyes, l’equip directiu i queden atrapades en aquest discurs [...]. Hi ha alguna cosa que falla si ens queixem tant però després no fem res. Davant d’això, sempre em pregunto: què puc fer jo perquè aquesta situació canviï? I ho faig. He après que des de l’aula puc canviar moltes coses [...]. Trobo a faltar els claustres, debatre entre els companys i companyes, reflexionar sobre quina és la millor metodologia per a l’escola, per a l’alumnat. I sí, de vegades em sento sola, però no em dono per vençuda [...]. Sempre he estat en escoles de màxima complexitat perquè per mi la meva feina va més enllà d’ensenyar uns continguts, que també són importants [...]. Reivindico la feina ben feta de les mestres i de les escoles, perquè et ben asseguro que n’hi ha que fan una feina excel·lent, crítica i molt necessària".

Mia, directora d’un institut públic: "Moltes vegades m’he plantejat deixar-ho, estic molt descontenta de fa temps amb el departament. Estic en un barri de gent vulnerable, on som l’únic referent cultural i l’únic contacte amb el català. «No te puedes jubilar, te necesitamos», em diuen. Ho podria fer ben aviat, però no ho faré. Les famílies estan molt desorientades. No brilla res del que fem, però fem molt i soc feliç: torno a la societat el que m’ha donat. Dins d’una família benestant, a mi la vida m’ho ha posat fàcil. Per mi, doncs, és un repte personal i professional. He vingut a canviar les coses. Veure que alguns alumnes han acabat estudiant medicina o aeroespacials és una gran alegria".

Judit: "Formo part d'una cooperativa de mestres, on tots ens ajudem i treballem en equip. Som un claustre estable. Treballem molt, però molt a gust! No tenim la diversitat d'altres centres, cosa que s'ha de tenir en compte. Prefereixo dir que soc mestra i no professora perquè inclou més que la part acadèmica (sobretot els que fem ESO). Ser mestra em permet estar enganxada a la vida, tenir contacte amb els joves, amb pares i mares, amb gent d'àmbits molt diferents. És una feina molt social, de connexió amb el món. És un aprenentatge constant, en què dones molt i reps molt. Hi ha una gran satisfacció al darrere de veure com creixen, com aconsegueixen el que volen, com t'escolten. T'enriqueix com a persona. És un repte constant: demana imaginació, sentit de l'humor, respecte, capacitat d'adaptació. És un ofici que has de sentir; com tots, suposo. Aquí, però, juguem amb un material molt sensible, uns nois i noies que són el futur. Cal ser responsables i curosos. Això no vol dir tractar-los amb cotonets; són esponges i volen reptes, també. Volen que siguem exigents, que ens preparem la feina, que connectem els aprenentatges amb el món que viuen, necessiten saber per a què serveix el que els expliques. Ser mestra és la millor feina del món! Ningú ha dit que sigui fàcil, però què és fàcil?".

Sílvia: "Treballo de mestra perquè m’agrada el dia a dia a les aules. Pot ser tremendament intens, però també s’hi viuen moments gratificants. És molt motivador veure com aprenen i avancen, per exemple com es van aficionant a la lectura o com s’escolten cada vegada més i millor durant les converses. Porto relativament poc treballant en el gremi, però gràcies a les experiències que he observat de la mà d’alguns companys puc confirmar que el treball per projectes, el treball cooperatiu i els ambients d’aprenentatge poden ser uns grans impulsors de l’aprenentatge. També poden ser el contrari si s’apliquen des del desconeixement. He tingut força llibertat a totes les escoles. Per tant, aplico el que veig que funciona. I no obvio la importància del treball sistemàtic i de la memorització. És cabdal i ho defenso a tot arreu on vaig".

I una altra Sílvia, mestra d’escola concertada: "Tot i els canvis en els darrers anys que reflecteix l’article del Torío, amb el qual estic molt d’acord, la feina de mestra m’agrada molt. Quan estàs dins l’aula no tens al cap res de tot això, tens infants amb ganes d’aprendre i moltes famílies a qui ajudar, que t’agraeixen el que fas. No tot és culpa de les escoles o del departament. La societat està canviant. Hi ha un relaxament general en tots els àmbits i amb canvis molt accelerats sense reflexió. En algunes escoles concertades i privades, la por a tenir poca matrícula ha fet que s’hagin relaxat els criteris i conviccions educatives. Em queda poc, però seguiré fins al final".