No a la guerra
Molts deuen recordar l’escena. El febrer del 2003, Colin Powell, aleshores secretari d’Estat dels Estats Units, va comparèixer davant del Consell de Seguretat de l’ONU i va mostrar a les càmeres un petit vial que suposadament contenia àntrax. El missatge era simple: l’Iraq té armes de destrucció massiva, l'hem d’atacar.
Espanya va tenir la seva pròpia versió d’aquell moment. El nostre president del govern d’aleshores, José María Aznar, va dir al públic: “Podeu estar segurs [...] que dic la veritat: el règim iraquià té armes de destrucció massiva”. Pocs se'l van creure. Només el 5% dels espanyols donaven suport a una intervenció. De fet, milions de persones van sortir al carrer per oposar-se a una guerra que consideraven il·legal, immoral i innecessària. Però Aznar ens hi va arrossegar igualment.
La resta és història. Una història trista. La guerra de l’Iraq va durar vuit anys. Va costar la vida a 300.000 persones, la majoria civils innocents, i va sumir tot el Pròxim Orient en una inestabilitat cada cop més gran. També va desencadenar la pitjor onada d’inseguretat que Europa havia hagut d'afrontar des de la caiguda del Mur de Berlín, i va contribuir a un gran augment del terrorisme, a una crisi migratòria i a unes pujades de preus que van erosionar el poder adquisitiu de milions de llars. Una guerra que havia estat presentada com una missió per estendre la democràcia i la pau va produir exactament el contrari.
Avui ens trobem davant d’una situació similar, i la posició del meu govern és la mateixa que la societat espanyola va expressar fa dues dècades: "No a la guerra". No a la violació unilateral del dret internacional. No a repetir els errors del passat. No a la idea que els problemes del món es poden resoldre amb bombes.
Aquesta posició no neix de cap antipatia envers l’administració nord-americana, i encara menys de cap simpatia pel brutal règim iranià. El meu govern sempre ha donat suport al vincle transatlàntic, i ha condemnat de manera repetida i inequívoca el terrible dany que els aiatol·làs han infligit al seu propi poble –especialment a les dones– i a molts països de la regió.
La nostra posició neix del fet que aquesta guerra és il·legal, que constitueix una gran amenaça per a un ordre internacional basat en normes, i que va en contra dels interessos de la humanitat. Ningú no sap si contribuirà a la caiguda d’aquest règim extremista. El que sí que sabem és que tindrà costos enormes i que no els pagaran només els aiatol·làs. Els civils iranians els patiran de manera desproporcionada. I la resta del món també en forma de transports alterats, preus més elevats, més inseguretat i més incertesa econòmica.
Un estudi del Banc Central Europeu, anterior a aquesta crisi, estimava que un bloqueig parcial de l’estret d’Ormuz podria fer que la zona euro perdés 0,7 punts percentuals de creixement del PIB i que guanyés gairebé un punt d’inflació en tan sols un any. I aquella anàlisi no preveia un conflicte militar de la magnitud del que ara podria tenir lloc.
La guerra contra l’Iran pot servir per augmentar els beneficis de les indústries vinculades a l’àmbit militar i per tapar problemes i mancances internes en determinats llocs. Però no servirà per fer Israel més segur ni per promoure una solució justa per a Gaza. No debilitarà Vladímir Putin ni farà més fàcil la pau a Ucraïna. No ajudarà a erradicar la pobresa al Sud Global ni a combatre el canvi climàtic. I, sens dubte, no portarà salaris més alts, serveis públics més forts ni vides millors als nostres ciutadans.
Per totes aquestes raons, hem decidit no autoritzar els Estats Units perquè facin servir les bases militars situades al nostre territori per a aquesta operació. És un dret que tenim com a país sobirà i una possibilitat que preveuen els nostres acords bilaterals. També és la nostra responsabilitat com a guardians del benestar del poble espanyol. I és el nostre deure com a membres de l’ONU i com a ferms defensors del dret internacional. Els autèntics aliats es deuen suport mutu en temps difícils, però no obediència cega en un camí imprudent.
La guerra no és la resposta. Per això estem treballant amb els nostres socis europeus i amb diversos països de la regió per forjar un consens per a la desescalada, per assegurar un alto el foc i per reobrir la via de la diplomàcia i de la pau.
Alguns diran que aquesta aspiració és ingènua. Però el que realment és ingenu és creure que un intercanvi creixent de drons i míssils com el que estem presenciant conduirà a res de bo. Ingenu és pensar que de les cendres sorgiran la democràcia i l’estabilitat. La història ja ha posat a prova aquesta fórmula, i no funciona.
Afortunadament, no estem sols en aquesta manera de veure les coses. Els darrers dies molts països han defensat una posició similar, i espero que molts altres s’hi afegeixin. Ha arribat el moment d’escollir quin principi guiarà el nostre futur comú en aquest segle: la llei del més fort o la força de les lleis. Espanya sempre estarà al costat del dret internacional, de la cooperació entre nacions i de la protecció de la vida humana. Aquest és el mandat que ens donen els ciutadans quan ens elegeixen. I és l’únic camí que permetrà a la humanitat avançar i construir prosperitat per a tothom.
Copyright The Economist