21/07/2023

Que no sigui per reflexions

«El mur que no té plomada
caurà més d’hora que tard»
Anna Andreu

Un president a l’exili. Un raper empresonat. I 550 persones pendents encara de judici en la fira macabra repressiva. I tot un sistema d’espionatge com Pegasus completament impune. I una infiltrada –i reblant el clau de la infàmia d’Estat, la mare de la infiltrada fent de sogra postissa–. I tres joves aquesta setmana al banc dels acusats de l’Audiència de Barcelona –com cada setmana, per si algú es descompta de la gota malaia autoritària– a qui demanen 14, 7 i 3 anys de presó respectivament. I un final de campanya despullat, amb un candidat a la presidència parlant en plata: "L’independentisme demanava amnistia i referèndum i no han tingut ni tindran cap de les dues coses". La cita no és del pinxo Abascal ni del mentider Feijóo. És d’ahir i és de Pedro Sánchez –mentre el Sumar de Yolanda Díaz li balla l’aigua bandejant el referèndum del programa electoral–. Però Pedro Sánchez encara és el mateix –i el contrari– que el desembre de 2018, amb el president Quim Torra en el marc de la trobada Generalitat-Estat, signava la Declaració de Pedralbes. Declaració que encara és penjada al web de la Moncloa i on encara es pot llegir: "Existència d’un conflicte sobre el futur de Catalunya", "resposta democràtica a les demandes de la ciutadania de Catalunya" o "diàleg efectiu". Diu més coses: "L’objectiu serà la recerca de respostes polítiques que atenyi un ampli suport de la societat catalana". El 77% de la societat catalana continua estant a favor d’un referèndum. I és precisament aquesta voluntat democràtica persistent i sostinguda la que es passa per l’arc del triomf, per l’eix Pegasus i per l’aqüeducte de la raó d’estat. Nega, denega i renega. Negar, denegar i renegar de l’opció majoritària de la societat catalana té exactament res a veure amb la cultura del diàleg i la resolució democràtica.

Cargando
No hay anuncios

Mirall retrovisor, un any després d’aquella declaració, el gener del 2020, el mateix president que sempre s’oblida que va arribar a ser-ho pels vots de les formacions independentistes signava amb ERC un altre document on s’insistia en el mateix i es concretava més. Sobre el paper que tot ho aguanta es llegeix: "Superar la judicialització" i "les mesures en què es materialitzin els acords seran sotmeses en el seu cas a validació democràtica a través de consulta a la ciutadania de Catalunya". El document es pot llegir encara al web de Can Ferraz. El web –com l’hemeroteca– tot ho recorda. La dràstica realitat també: no hi ha hagut consulta de validació democràtica sobre propostes, acords o mesures perquè no hi ha hagut cap proposta, acord o mesura a validar o valorar. Dilluns no serem en un lloc pitjor –senzillament perquè ja hi som fa temps–. Aquesta setmana el termòmetre català ha batut rècords enfilant-se als 45,4 graus. Màxim històric. La setmana vinent, a saber on ens du el cicló de l’odi i el ressentiment, la meteorologia política només contempla, amb estricta fredor, tres onades possibles. Totes de calor, en tres escenaris de canícula llarga. Parafrasejant el llenguatge de cada nit, diumenge al vespre sabrem si a Catalunya ens espera un cicle tropical (governabilitat PSOE-Sumar), un cicle tòrrid (bloc d’estat PP-PSOE) o un cicle roent (PP-Vox). I dic Catalunya perquè al País Valencià, les Illes Balears i Perpinyà ja governa l'abrasió que a tothom crema.

Cargando
No hay anuncios

I això que abans de dilluns ja sabem unes quantes coses sòlides. Que Catalunya es continuarà regint "per una llei que no ha votat" –la frase no és meva, és literal de Pedro Sánchez, en el debat d’investidura del 2018. Recompte anticipat i disculpin la insistència, també sabem que un milió dues-centes mil persones –el 16% de la societat catalana– no podran votar ni podran abstenir-se: no tenen aquesta opció perquè no tenen cap dret, cortesia del racisme institucionalitzat. També sabem, contra les eufòries electorals, que el 95% de la nova contractació són feines de baixa qualitat, poc valor afegit i ínfim salari i que són ocupades per persones no nascudes al país. Les dades, publicades aquesta setmana, són de l’Observatori Demogràfic de la Universitat CEU-San Pablo, zero sospitosa de cupaire. En fi, que dilluns seguirem vivint no pas un canvi de cicle, sinó un canvi d’atmosfera, d’època i quasi que de món, que ve de lluny i fa pinta d’anar per llarg. 

Revista de premsa electoral. De tot el dit, escrit i radiat en campanya, em quedo amb una severa reflexió del sempre lúcid Santiago Alba Rico, que fa dies que vindica, apassionadament, la defensa activa del vot trist i argumentant per què és la vegada que votarà amb més tristesa. Sosté que no troba cap altra opció –mentre crida obertament a obturar que ens governi l’odi– i afirma que diumenge serà qualsevol cosa menys la festa de la democràcia. Diu molt en poc: que Espanya està disposada a renunciar a la democràcia per pur odi als demòcrates catalans i bascos; que la tristesa –a la pell de brau– és plural i heterogènia mentre l’odi és únic, unívoc i homogeni; que una pretesa esquerra cada cop més moderada pretén guanyar –"en temps de descompte i per un sol vot"– a una dreta cada cop més radical; fins i tot –ell vota a Madrid– que diumenge votarà contra els constitucionalistes que volen derogar la Constitució; que la democràcia es confirma a les urnes, però se salva en altres llocs i cada dia; que la democràcia no cap en una urna, sinó en un barri, en una escola, en una vida digna; que impedir un govern PP-Vox no és el punt d’arribada, només el de partida, i que derrotant-los "encara no s’hauria aconseguit res, només un paraigua davant un tsunami, solament una moratòria, després començarà el desafiament de debò"; que cal lliurar la batalla sense concessions ni escarafalls; i que sí, votarà trist i entristit, ves per on, per una democràcia alegre i completa.

Cargando
No hay anuncios

Que no sigui, doncs, ni per incompareixença ni per cinisme ni per dades ni per context ni per una penúltima reflexió. El que sempre hem de dir –o hauríem de poder dir– és allò tan senzill, bàsic i elemental de mirar-se al mirall i poder-nos dir: per nosaltres no va ser, perquè sempre vam fer tot el possible. El gallec Manuel Rivas ho va escriure fa massa: l’horitzó és un lloc a defensar –amb cuines i cures, amb escoles i hospitals, amb urnes i places, amb cossos i cases i amb ungles i dents.