No, no són guerres generacionals
Entre els poderosos es parla obertament de derrotar l’envelliment. Aturar el rellotge per apuntalar les jerarquies establertes i viure com si la vida mateixa no tingués límits biològics. La voluntat d'estar en majúscules per no marxar mai, el jo portat a l'extrem que desafia fins i tot a la mort. Aquí s'emmarca la conversa entre Xi i Putin, captada a la plaça de Tiananmen per un micròfon obert, en què s’animaven a viure per sempre, o com a mínim cent cinquanta anys, a base de trasplantaments d'òrgans. La realitat cada cop s’assembla més a una pel·lícula distòpica de sèrie B. Però la megalomania associada a la longevitat –un eufemisme que sovint s’empra per no dir immortalitat– no és pròpia només d’autòcrates, sinó un tret distintiu d'estatus que comença a tenir més importància que els diners entre els rics i poderosos d’arreu. Una longevitat que evidentment no es compra per fer aportacions desinteressades a la societat sinó que, en la majoria dels casos, serveix per continuar gaudint de l’adrenalina del poder, la fama, la victòria sobre tothom per continuar sine die al capdamunt de la piràmide.
Vet aquí, doncs, una altra derivada perversa del presentisme regnant, que elimina la naturalesa històrica del present i que acaba no només per esborrar el passat, sinó també per minar la possibilitat de pensar un futur alternatiu, diferent d'aquest present regit per una competició totalitzant, immediata, insaciable i que gosa negar fins i tot el que ens iguala a tots: la mort. És la voluntat de poder profundament antihumanista d’un individualisme que desafia tots els límits. Un marc de pensament que nega la vellesa com a fet biològic, i que nega també la vellesa com a responsabilitat social que cal protegir en nom del bé comú, propugnant una reforma de les pensions a la baixa.
Em refereixo al discurs d’alguns joves influencers ultraliberals que acusen els pensionistes “d’improductius egoistes que viuen dels diners dels altres”. Un discurs summament perillós perquè, més enllà d’alimentar el vell somni neoliberal de privatitzar les pensions, nega a la vellesa el dret de viure protegida de les dinàmiques del capitalisme contemporani, i mostra així un menyspreu ja no a la gent gran sinó a la possibilitat de tenir, en nom del bé comú, vides protegides d’aquest darwinisme totalitzant. No és gens sorprenent, doncs, que els influencers que defensen aquest edatisme antipensionista adorin els diplodocus del poder que volen viure per sempre.
Són les cares d’una mateixa moneda: bros júniors i sèniors que abracen una megalomania primària i patriarcal que té la gosadia de disfressar-se de progrés. Un progrés liderat per líders messiànics que en molts casos ja donen el planeta Terra per amortitzat. Reaccionaris que no creuen en la democràcia sinó en castes corporatives governants, i que, més que guiar-nos cap al futur, ens retornen cap a un obscurantisme premodern entre messiànic, autoritari i new age. Senyors grans que es rebel·len contra la biologia amb dos collons i Viagra si cal, amb tractaments caríssims de rejoveniment, amb wellness i Ozempic a l’ample. I els bros joves que els volen emular alimenten guerres generacionals per continuar deteriorant el bé comú, amagant, al mateix temps, les causes reals que alimenten la creixent desigualtat generacional. Perquè aquestes causes no tenen res a veure amb l’existència de les pensions, sinó amb la importància creixent del capital especulatiu i amb la destrucció progressiva d’una economia productiva cada cop menys estructurada al voltant de convenis col·lectius. És a dir, no són ja els salaris sinó la tinença de propietat, el que marca la diferència entre la precarietat i l’estabilitat existencial. Una precarietat que afecta òbviament més els joves, que pateixen tant pels contractes precaris com per l’accés a l’habitatge.
Aquesta desigualtat i falta de futur genera una lògica ràbia generacional que alguns aprofiten per continuar esfilagarsant el teixit social buscant també enemics interiors tot culpant-los de la decadència moral que ells mateixos generen. I afirmen que la desintegració social no té res a veure amb la destrucció del bé comú, sinó amb una suposada conxorxa esquerranosa woke-bonista-feminista de joves llunàtics i consentits que destrueixen els valors tradicionals, i amb immigrants que aspiren a substituir la nostra cultura per la seva. Es tracta d'assenyalar enemics interiors, que les generacions es barallin entre elles i mentrestant els poderosos puguin seguir tallant el bacallà tot buscant l’elixir de la immortalitat, i sobretot fent el que els roti, que per això existeix la llibertat.
