No tenen perdó

Que li diguin explícitament que no l’hi volen, que volen que se’n vagi, que dimiteixi, però que hi vagi igualment, després de tot, després dels morts, de tants morts, de tant dolor i de tantes mentides, diu tant de Carlos Mazón que queda ben poc per afegir. Si de cas recordar que sempre pot tornar a fer mal, a ferir, perquè aquest tipus de persones només pensen en si mateixes. I tenen un entorn que, pels seus propis interessos, per pensar també només en si mateixos, tampoc hi posen límits. I tant és la mida de la desgràcia: el seu cinisme sempre hi estarà per sobre. "Hi va haver coses que haurien d'haver funcionat millor", va dir Mazón després d’un any. Si analitzem escrupolosament aquesta frase, els insults del funeral ens semblaran molt tous. Però quan la ciutadania treu tantes targetes vermelles i no hi ha expulsió, la impotència és l’únic que creix. Imagineu com em fa sentir, que fins i tot em surt un símil futbolístic. Espero que em disculpeu. És la desesperació. Que no disminueix després de saber que l’endemà de l’escridassada s’hagi proposat fer "una reflexió". Em sembla molt agosarat per part seva posar-se a reflexionar a aquestes altures. Perquè si en tot un any no n’ha estat capaç... En fi, una abraçada al País Valencià. 

Aquesta setmana s’ha batut un rècord. Cada vegada ens dosifiquen menys els pocavergonyes, per dir-ho suaument. És com les obres, que te les trobes per tot arreu. Les públiques i les privades. Quan un veí ha acabat finalment de fer-se la cuina, la veïna es fa una reforma integral. Són sorolls permanents que esgoten. Però la majoria de les obres són necessàries, mentre que aquests individus no. Dani Alves, que espera una resolució del Tribunal Suprem pel seu cas per violació, ha fet un pacte amb Déu. Es veu que li ha dit: "Et serviré, però cuida casa meva". Ni amb Déu pot ser generós, que a sobre li posa condicions. Però ara predica i parla d’estimar com si hagués après alguna cosa. Hi ha vegades que no sé si em desesperen o els envejo la barra que tenen. Però deu ser com diu el condemnat per violació a la seva nova església: “Així són les coses de l’esperit. A vegades un vol una cosa i després en vol una altra. Aleshores, jo ho deixo en les seves mans”.

Espera, que no s’ha acabat. Tanco el podi. Perquè no n'hi caben més. Però no feu cas de l’ordre. Va variant segons el moment. Rei emèrit. Que publica un llibre per rehabilitar-se a si mateix. O la seva figura. Que dic jo que la deu portar enganxada. Joan Carles I, un senyor que també ha fet mèrits i emèrits per desacreditar-se tot sol –no li ha calgut l'ajuda de ningú–, però que ara vol trencar-nos el cor expressant públicament el buit que sent de viure tan lluny de la seva pàtria estimada. Encara que, a banda de fer-nos plorar, hi ha una pretensió d'explicar la història i de fer conèixer els fets de primera mà. Que no vol dir que sigui la veritat. Això ho afegeixo jo, per si algú en té cap dubte, que sempre hi ha algú que es despista. O sigui, un Borbó en essència que torna a passar la mà per la cara del personal, però que ho fa pel bé comú, donant el testimoni que tothom estava esperant i fent-nos saber que "la democràcia no va caure del cel!". No sé què en diu del franquisme, però és possible que aquest sí que caigués del cel i que tot allò de la Guerra Civil fos només una versió tergiversada del meteorit en forma de Franco que va caure sobre Espanya. I és que arribats a aquest punt, a mi ja tot em sembla possible. Sobretot quan penso que aquests senyors i jo, encara que estiguem en diferents mons, vivim en el mateix planeta.