Normalitzant l'autoritarisme

1. Oportunitat. Són els sospitosos habituals, el poc que queda de les esquerres iberoamericanes: Pedro Sánchez s’ha sumat als presidents Lula da Silva (Brasil), Gabriel Boric (Xile), Gustavo Petro (Colòmbia) i Yamandú Orsi (Uruguai) per fer una proclama contra la "internacional de l’odi". El lloc escollit, una icona d’èpoques passades: el Palau de la Moneda de Xile, on va caure Salvador Allende durant el cop d'estat feixista d'Augusto Pinochet el setembre del 1973 –que no és absurd recordar en un moment d'onada reaccionària com l'actual–. Es pot considerar que és com apel·lar a la prehistòria d’uns temps accelerats com els que vivim des del canvi de segle. Queda molt lluny tot plegat. Certament. Però hi ha imatges que es fan icòniques. I el destí d’Allende ho va ser en un moment en què els Estats Units frenaven qualsevol gosadia llatinoamericana.

Estem, doncs, davant d’un fet, entre l’oportunisme i la realitat, que és interessant pel que indica més que pel que representa. I confirma la personalitat de Sánchez, sempre buscant escletxes per sobresortir de la pressió intensiva, de l’ofec d’aquestes setmanes. I ho fa just en el moment en què el PP ha quedat atrapat en la seva estratègia obsessiva contra el president, en emergir una xarxa de corrupció al voltant de Cristóbal Montoro que evidencia tota una manera d’entendre l’Estat i la relació públic-privat. Sánchez semblava acabat. Va resistir l’intent de tombar-lo sobretot per l’estultícia del PP —que pretenia cremar el personatge en comptes de buscar complicitats per forçar el canvi—, i la dreta només ha aconseguit mostrar els seus límits. I Sánchez, ja se sap, s’apunta a qualsevol oportunitat per fer creure que el seu recorregut té futur. I té la sort que els seus adversaris no aconsegueixen sortir de les seves limitacions.

2. Normalització. S’està fent evident des de fa ja uns quants mesos que una part important de les dretes —els neofeixistes, òbviament, però també els conservadors i fins i tot alguns sectors liberals— estan normalitzant Trump. ¿Quantes vegades hem sentit a dir que “no ho fa tan malament”, “en algunes coses té raó”, “els problemes que assenyala són pertinents”, “ens hi haurem d’acabar entenent”, “el que planteja no és desaforat”, i un llarg etcètera? Hi ha la tendència natural conservadora de l’espècie d’adaptar-se al que toca, però també hi ha la realitat que Trump no està sol, i que els poders econòmics i de comunicació que el tenen com un empleat —encara que estigui una mica grillat—, van normalitzant la situació: “És el que hi ha”. I per al món conservador —si no toquen l’essencial— és millor adaptar-s’hi, encara que a vegades la seva incontinència avergonyeixi.

És el triomf de l’or i la insolència. I fa forat: la prova la tenim que les extremes dretes tenen el poder a l’abast en molts països europeus. El fet que Trump estigui on és les normalitza. Cada cop l’agenda s’adapta més a les seves estridències: l’immigrant com a enemic, el dolent necessari per aconseguir la indignació patriòtica; el canvi climàtic com a fantasia, amb un negacionisme campant cada cop amb menys resistència, i la guerra com a solució dels conflictes. Trump ha fet un model de l'intercanvi de drons amb l'Iran com a preludi d’una pau, mentre les matances de Netanyahu segueixen a tot drap i tothom mira cap a una altra banda. La despesa militar creix exponencialment arreu, per a major glòria dels seus fabricants, i amb la sinistra coartada de la dissuasió. Armem-nos tots fins a les dents i no hi haurà més guerres. La tempesta ideològica ve carregada d’irracionalitat.

I mentre tots es van posant en fila en la normalització d’uns discursos que ja qüestionen directament la democràcia, Pedro Sánchez, abans que donar-se per vençut, recupera alguns trets del seu estil: un punt de distància respecte al que es dona com a adquirit i inqüestionable. I juga la carta de la defensa de les democràcies amenaçades. ¿Oportunisme? A mi el que em sorprèn és que cada cop siguin més els que callen, els que pugnen per normalitzar l’actual estat d’autoritarisme democràtic. I els entra per una orella i els surt per l’altra l’evidència que el neofeixisme està marcant el pas a Europa. I volen fer creure a la ciutadania que és el que toca. Mentre les esquerres brillen per la seva absència.