S’obre el teló. El portaveu de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, recorda a la presidenta balear. Marga Prohens, del PP, que ha trencat el pacte per mantenir la llei de memòria democràtica després de l’acord al qual havien arribat al mes de desembre amb els partits d’esquerra. El Govern Balear ha donat ara suport a una proposta de Vox per derogar-la. La presidenta Prohens respon al diputat Apesteguia que "el dictador Franco va morir abans que vostè i jo naixéssim, i els únics que en xerren són els de l'esquerra". Es tanca el teló.
Òbviament ni això és un acudit ni fa gràcia. Però escenes com aquesta, que ha tingut lloc aquesta setmana mateix, es repeteixen sistemàticament en els nostres dies polítics. Arguments que cauen pel seu propi pes absurd es consideren vàlids per un debat que hauria de ser més madur i, sobretot, més exigent. Perquè si del que es tracta és de deixar enrere tothom qui va morir abans de nosaltres se m’acut una llista llarga de celebracions pàtries que podrien desaparèixer, per no parlar de totes les religioses, que ni tan sols es poden certificar com a veritables. Però aquí és on radica el debat. Si la veritat del que va passar és la versió de cada un. Com allò que encara ens intenten colar com a "Transició exemplar". Encara que ves a saber a quins exemples s’han referit tota la vida.
En el debat de les Balears, si és que es pot considerar com a tal, un diputat de l’extrema dreta també es queixa que la llei de memòria democràtica no reconeix "les víctimes dels dos bàndols". Perquè, com sap tothom, Franco va guanyar les eleccions. Em penso que hi ha certes confusions amb Alemanya. Però com que tots van morir abans que nosaltres nasquéssim... (no és el meu cas). Amb aquesta lògica som a un pas que es creï la llei de memòria de la dictadura, on també hi hauria un debat, infantil segurament, si no és que a les dictadures els debats s’acaben abans i per la via ràpida. Pim, pam.
El que intenta, amb èxit, tota aquesta gent, és embolicar la troca i fer llum de gas, a veure si la majoria aconseguim creure’ns d’una vegada que amb la dictadura es vivia millor i que si hi va haver una guerra civil va ser per salvar el país de la depravació de les polítiques republicanes. Perquè la República no va preveure pantans i la Sección Femenina era feminista. Només això ja justifica un cop d’estat. Per cert, i tampoc és un acudit: la presidenta balear ha anunciat que el Govern prepara un homenatge a les víctimes dels bombardejos de l'aviació republicana sobre Palma durant la Guerra Civil. I tot perquè l’extrema dreta voti a favor dels pressupostos. Aquesta és l’excusa perfecta. Però com que van néixer després de la mort del dictador deu ser un tema generacional.
Som en aquell moment tan boig de la història en què la història es gira com un mitjó i es torna a utilitzar per posar-lo en un peu que el que sap fer millor és trepitjar els drets humans. Som en un moment de la història en el qual la història queda tan lluny a alguns que poden celebrar el genocidi americà del 1492 amb un orgull festiu com a mínim qüestionable i acusar de pesats els qui insisteixen a recordar un senyor que va governar a cop de garrot vil el país durant 40 anys per no tornar a caure en les mateixes urpes. Però està clar que mentre els uns parlen del llop, els altres hi veuen un corder. I fixeu-vos fins on arriba la paradoxa del moment actual, que justament són els més nostàlgics els que volen que els altres deixem de parlar del passat.
