El nostre desig sense casa

Parlem molt de la violència que es produeix en la intimitat de les relacions, però molt poc del desig, del que ens passa a les dones en el terreny pantanós de la sexualitat. Com qualsevol altra vivència humana, el sexe, l’amor i l’erotisme també s’aprenen, no sorgeixen de manera instintiva sense més ni més, deslligats de la cultura. Per les representacions disponibles, en la literatura, en el món audiovisual, en les històries que expliquen sobre nosaltres, sabem molt bé com és el desig dels homes, en què consisteix, com s’expressa i fins on pot arribar. O més ben dit, coneixem el desig dels homes que se senten amb el dret de mostrar-ne les dimensions, de fer-ne una exhibició de força no només per impressionar les seves possibles preses amoroses sinó per competir amb altres mascles com ells, per demostrar-los que la tenen més llarga, que són més potents i que tenen més poder. La sexualitat que domina l’imaginari col·lectiu és, doncs, la sexualitat dels depredadors que viuen la conquesta com una cacera. Per no quedar com febles i desvalgudes criatures davant dels seus companys de sexe, persegueixen, assetgen, dominen i, de vegades, domestiquen fins a l’aniquilació les dones, que converteixen en trofeus.

El feminisme porta des dels anys setanta impugnant aquesta política sexual, relatant fins a l'avorriment el comportament d’aquesta mena d’individus. Els hem identificat, hem descrit minuciosament el seu modus operandi, ensenyem a les nostres filles a fugir-ne davant del més mínim indici de “toxicitat”. I, tot i això, encara se’n surten, encara actuen amb impunitat, segueixen agredint sense que els passi res. Encara que, des de la bancada reaccionària, cridin desesperats (“És que he de signar un contracte per follar?”) per la pèrdua del privilegi d’accedir als cossos de les dones sense permís ni bon tracte, utilitzant-les com a objectes que es poden comprar i vendre i penetrar per tots els forats i degradar fins a nivells d’una brutalitat desconeguda fins ara. Citat per Coetzee, trobo una frase que va deixar escrita D.H. Lawrence per als censors de L'amant de Lady Chatterley: “La pornografia és l’intent d’insultar el sexe, de cobrir-lo d’immundícia”. Gairebé un segle després de la publicació de la novel·la, avui dia la immundícia ho cobreix tot: la imaginació eròtica ha estat colonitzada per immenses riuades de merda a través de la macabra maquinària de la pornografia tecnologitzada. Una merda plena de violència, vexacions, violacions de dones reals que han estat segrestades i que són agredides davant de les càmeres per al consum d’uns homes que tornen a agredir-les cada cop que les veuen patint i gaudeixen ben sàdicament amb el seu patiment.

I en tot això, on som nosaltres? On queda el nostre desig o l’espai per poder-lo entendre fora de la violència? Jo n’estic ben tipa, de parlar dels mals homes i els seus comportaments criminals; m’indigna i em fastigueja profundament adonar-me que aquesta mena d’espècimens ho ocupen tot. Estem perdent l’espai de la representació del sexe, estem deixant que la por (tan justificada, esclar) ho domini tot, i amb por no es pot desitjar ni gaudir. Ni pensar. Què ens passa a nosaltres? Què sentim davant d’aquest panorama? Per què les víctimes d’un mitja merda com l’Errejón no li foten una bona coça als ous i el deixen noquejat? Per què ens quedem paralitzades? Perquè tenen poder, em direu, perquè no et pots creure el que t’està passant, etc. Jo també he estat en aquest lloc i conec la immobilització involuntària que provoquen aquesta mena de depredadors. Per això, potser, el que hem de mirar, el que ens hem de mirar les dones –i no pas per disculpar-los a ells sinó per protegir-nos– és què ens passa amb aquesta mena d’homes. Per què encara ara hi ha tantes de nosaltres que se senten atretes pels mascles alfa violents i poderosos?