Un “nou” poeta català

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsVint-i-dos anys. (L’edat té cada dia una major importància en les valoracions literàries.) Un front amplíssim, intel·ligent, desmesurat. Uns ulls transparents d’il·luminat, envoltats de cercles tenebrosos -nits d’insomni, de creació; turbulentes aurores adolescents-, ulls de contemplatiu de paisatges interiors. [...] Un incoercible cohibiment davant les coses i els obstacles materials -romanent d’anys de lluita frenètica contra tots i contra tot, àdhuc contra ell mateix. Una audàcia espiritual irrefrenable, desconeixedora de traves i limitacions. Una pueril candorositat i una amarga experiència prematura dels homes i de la vida. I cobrint-ho tot, dominant-ho tot, una inspiració poètica inesgotable, un formidable sentit líric, una imaginació activíssima, gràvida d’imatges vibrants i exaltada per una sensibilitat -gairebé morbosa- de convalescent. Això és Sànchez-Juan, el més poeta (si per poesia entenem més aviat la càlida impulsió interior centrífuga que la freda perfecció centrípeta de la forma) dels joves poetes catalans moderns. Hi ha poetes-adjectius, condicionals. Hi ha poetes-substantius, eterns poetes poetes. Sànchez-Juan pertany, per dret propi, per condició racial, a aquesta darrera i més elevada categoria. [...] Sorprendrà que Sánchez-Juan sigui un poeta gairebé inèdit. Un sol llibre de poemes, Fluid (1924), té publicat. [...] Denota clarament les influències literàries que informen la seva poesia: Marinetti, Apollinaire [...]. En un temps de producció estandarditzada, en sèrie; en un ambient literari, com el nostre, lliurat gairebé exclusivament a una lírica d’impressionisme passiu, simplement sensorial i extern, és un espectacle bell i rar el veure un poeta joveníssim i inquiet desfer-se deliberadament de lligams, prescindir de facilitats i abraçar decididament la noble espontaneïtat creadora, la sempre nova -fecunda i diversa- llibertat. Admirable valor i altíssima ambició que no tenen, de moment altra recompensa que la impressió absoluta del vulgus, el menyspreu olímpic dels injustament arribats i l’afecte admiratiu d’un reduït nucli d’amics. Gairebé sempre, però, l’aplaudiment de la multitud acaba per afegir-se al de la selecció. Per a Sebastià Sànchez-Juan, segura promesa -ja mig realitzada- de la jove generació literària catalana, no pot fer-se esperar gaire aquesta consagració.