Una nova intel·ligència per combatre la xenofòbia

Decididament, el debat polític intern del país ha quedat focalitzat en la qüestió migratòria. Dir-ne “debat” potser és una manera massa fina de qualificar-ho perquè els termes de la discussió van de la picabaralla de perfil baix esgotadora i paralitzant a l’insult gruixut que exaspera i fa perdre els papers. Una dialèctica que deixa relativament poc espai per al diàleg reflexiu i enraonat. La immigració, que per a uns és la mare de tots els mals i per a d’altres el camí de redempció de totes les nostres maldats, polaritza la conversa pública i sembla que pot arribar a determinar la futura representació política parlamentària per damunt de tots els altres eixos de confrontació.

Es tracta d’una dinàmica que sol reduir-se a un inútil sí o no a la immigració, d’altra banda, d’impossible traducció en termes de gestió perquè les regles de joc no ens pertanyen. El cas, però, és que aquesta reducció tan simple amaga tota una colla de deliberacions realment rellevants i que són les que ens haurien d’ocupar. En primer lloc, el model productiu que crida l’immigrant perquè el necessita. Afegim-hi els canvis demogràfics, particularment l’envelliment i la baixa natalitat. El drama de l’habitatge, l’escassetat del qual, com un dòmino, fa que quan tomba una peça en un racó, el moviment s’estén fins a extrems aparentment inconnexos. És a dir, l’amuntegament de nouvinguts en un minúscul desè pis sense ascensor augmenta la demanda i arriba, sense solució de continuïtat, a l’estudiant que no pot pagar una habitació o al fill que no es pot emancipar.

Encara més. La polarització en el debat migratori és conseqüència del col·lapse i impotència dels serveis públics, particularment el sanitari i l’escolar, en què l’immigrant n’és tant causant involuntari com víctima innocent. Un impacte que paga tothom, això sí, de manera ben “democràtica”. Dels serveis d’urgències que semblen un hospital de campanya en guerra a qualsevol escola on l’atenció a la diversitat es menja tota l’atenció al currículum. I què podem dir dels errors de determinades polítiques socials benintencionades que no n’havien previst les conseqüències no volgudes. O de les realitats vistes amb ulleres de percepció augmentada relatives a la seguretat pública.

Malauradament, de tot aquest malestar se’n fa un ús partidista infame. No entro a discutir idees delirants com les del diputat dels Comuns, David Cid, en aquest mateix diari ("Som 8 milions, i si en som 10, millor", 19 de setembre) perquè dos dies després ja ho va fer amb rotunditat Miquel Puig a "La distopia dels 10 milions". Però sí que és inevitable qualificar de miserable que Podemos consideri que voler assumir les competències estatals d’immigració com exigeix Junts sigui una mostra de racisme. En tot cas, l’únic racisme possible —a part del seu amb els catalans— és el que ja hi ha en les mateixes lleis espanyoles, l’execució de les quals es reclamen. Com és repugnant la indiferència que mereixen aquests insults per part dels qui haurien d’aplaudir l’assumpció de competències. Les indissimulades ganes de vincular Junts amb l'ideari d'Aliança Catalana són un dels intents més perversos de l’actual política catalana i espanyola. Però ja se sap que el partidisme es menja tota decència política.

A tot aquest clima de confusió s’hi afegeix el fet que se segueix parlant de la immigració com si fóssim al segle passat. Les velles categories encara habituals del debat no s’ajusten a les noves realitats. Com es pot seguir parlant frívolament de la "integració" de l'immigrant quan el perfil de la societat receptora ha esdevingut tan heterogeni? Com es pot pensar que són els discursos d’odi la causa de gairebé res, sinó les dures condicions de vida i les expectatives frustrades que els causen? Per quina mena de mentalitat colonial en els càlculs sobre estrangers i immigrants no s’hi compten els que venen d’Espanya? De què serveix seguir negant obvietats que tothom veu al carrer —i que sí, fan mal—, suposadament per evitar prejudicis i estigmes, quan el que fan és justament crear i alimentar un clima de més sospita i més desconfiança?

Que el problema no és l’extrema dreta sinó allò que la fa créixer, hauria de ser una obvietat. Aquí i arreu. I que cal ser capaços de reconèixer amb coratge de quins problemes reals s’alimenta, i no confondre’ls amb aquells de què es disfressa astutament o insensatament, una altra evidència. Però permetin-me acabar amb una crida a l’esperança. Si en el seu moment, fa cinquanta anys, amb tantes o més dificultats, els catalans vam ser capaços de pensar la immigració amb una intel·ligència ètica i política avançada, en termes cauteritzadors de les ferides socials i humanes, per què no ho podem tornar a fer?