L’OBSERVADORA

Un nus

Un nus / MARI FOUZ

Un altre cop i amb esperança, malgrat la desorientació que ha provocat la situació política de les últimes setmanes i la impotència per l’empresonament dels principals líders sobiranistes, de manera cívica, multitudinària, milers de persones han tornat a sortir al carrer, ara per demanar la llibertat dels caps de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, el vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, i les conselleres Borràs i Bassa i els consellers Mundó, Forn, Turull, Romeva i Rull. Un cop més de manera cívica, pacífica, però aquest cop amb un nus a l’estómac. Amb dignitat, però amb tristesa i escoltant en silenci els fills d’alguns dels polítics honrats que estan empresonats per les seves idees i per una estratègia política desconcertant, però empesa per la manca de raonament polític d’una Espanya impassible, cega. L’ambient d’aquest dissabte no era festiu, era un acte col·lectiu d’escalf a les famílies i als mateixos assistents, encara descol·locats per la repressió, per l’anul·lació de l’autogovern, per la presó per raons de consciència de persones pacífiques i elegides democràticament.

La manifestació ha estat també una crida a la unitat. Però la lògica dels partits no és la de la resta d’humans i no és clar que se superi l’agenda partidista i s’aconsegueixi una llista única, ni tan sols que aquesta sigui la millor fórmula per gestionar les dificultats del 22 de desembre. L’agrupació d’electors que demana el president Puigdemont esborraria sigles i seria un desafiament unitari a l’Estat, però seria una llista instrumental que perdria el finançament i els espais electorals, que els partits valoren. Seria el més convenient per a un PDECat desorientat, que necessita reconstruir-se, però amb les eleccions convocades per Rajoy, Puigdemont ha perdut la capacitat presidencial de dissoldre i, per tant, ha perdut la capacitat de pressió sobre els seus socis. En una sola llista o en diverses, els sobiranistes hauran de reconstruir propostes, objectius i itineraris. Pel bé del país, hauran de fer una catarsi col·lectiva que expliqui als seus electors on s’han comès errors i quins són els nous tempos i objectius realistes. Però probablement no podran fer-ho abans de les eleccions sinó després, i serà aleshores, un cop avaluada la força electoral, quan podran fixar objectius, estratègies i calendaris.

L’últim mes el bloc constitucionalista s’ha reforçat i l’aplicació de l’article 155 amb el concurs del PSC ha donat ales a Miquel Iceta. La seva pretensió és actuar de frontissa amb el sector teòricament dur (PP i Cs) i anar a pescar moderats fins i tot en aigües enrarides com les d’Unió. L’estratègia és arriscada, però treballada amb les seves relacions directes amb la Moncloa a l’espera dels resultats del dia 21 i els escenaris que els votants obrin.

Els heretges

Hi ha gent que sempre té una foguera a mà. Una foguera per a bruixes, per a heretges, per a comunistes, maçons, independentistes o, fins i tot, per a partidaris de la unitat d’Espanya. La foguera pot tenir la forma d’editorial de diari com-déu-mana, però també de piulada nostrada. El cas és que des de la veritat absoluta que dona la proximitat al poder, un sofà confortable, un compte corrent sanejat o una aula universitària més o menys llunyana és fàcil dictar doctrina de puresa perquè la compleixin els altres. La sortida de la presó de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha donat l’oportunitat d’encendre fogueres. Alguns diaris editats a Madrid parlen de “renegar de l’independentisme” de “rectificació” i d’un “penediment no creïble”. Ja se sap que l’abjuració requereix la retractació i anatematització, a més de la professió de fe catòlica. A més, s’ha d’establir si l’ànim és sincer i té recta intenció. Els amants de les rectificacions i abjuracions segueixen l’estela de la Santa Inquisició o del gran Bèria, el responsable de la gran purga estalinista. Un home que feia tanta por que als anys 90 els moscovites encara evitaven passar per davant del que havia sigut casa seva. Fa uns dies una persona equilibrada em feia pensar sobre la desgràcia, l’oportunitat perduda, que va significar la Contrareforma. Espanya és encara un país reactiu al canvi, suspicaç amb la diferència, i alguns actors polítics i judicials semblen perseguir més l’abjuració del contrincant que el compliment del dret o el debat polític. El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, va suggerir clarament, respecte a la presó del vicepresident i els consellers, que si haguessin acatat la Constitució i el 155 “potser alguna cosa hauria canviat”.

Les paraules del fiscal instant a l’abjuració de les idees i la reacció entusiasta dels que veuen en una simple estratègia de defensa una traïció de Forcadell no fan res més que confirmar el caràcter polític dels delictes i les mesures judicials aplicades. La prohibició a Carme Forcadell d’assistir a la manifestació d’ahir és un acte inútil des del punt de vista polític perquè ella i els empresonats són molt presents en milers de persones que exigeixen la seva llibertat com una necessitat urgent i que mantenen les seves idees, com van demostrar multitudinàriament. Després d’ells, de tots nosaltres, en vindran d’altres. El que caldrà és fer-ho millor, amb menys gregarisme i escoltant també el que no agradi sentir.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT