Els objectes virtuals (1990)

De l’article d’Antoni Mercader (Banyoles, 1941 - Sant Just Desvern, 2025) a la revista Temes de Disseny (n.4-1990). Mercader, artista i professor universitari, va morir el passat 11 de maig. Doctor en comunicació audiovisual, llicenciat en filosofia i en història de l’art, Mercader va ser un pioner de l’art multimèdia a Catalunya. Era un dels fundadors de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’IEC en la qual va ser membre de la junta de govern (1989-1995). Amb ell vam idear allí una exposició sobre l’imaginari de la modernitat de mitjan segle XX vinculant periodisme, moda, cinema i ciutat (amb Nova York de paradigma).

La reflexió total de la llum en les superfícies polides o en la separació de dues capes d'aire de temperatura diferent produeix vivències i representacions visuals que no responen a cap realitat o existència efectiva i tampoc a cap actualitat o existència en acte. Per això, en relació amb l'emmirallament i el miratge, a vegades hom parla d'un món fantàstic i de transformació, d'il·lusions seductores o d'experiències enganyoses que ens duen de Narcís a Alícia. Semblants situacions, però, també s'obtenen quan entren en joc determinats artefactes i ginys a través dels quals la representació visual d'un objecte es forma mitjançant el domini i control de diverses radiacions o de complexos sistemes electrònics i informàtics des de Galileo Galilei i la ullera de llarga vista fins a Theodore Harold Maiman (1927) i l'holografia. En funció d'aquestes i d'altres implicacions que estan lligades a la ciència actual, als sistemes tecnificats, a les invencions poètiques i a les savieses naturals, avui parlarem d'objectes i d'universos visuals, auditius (i, per què no, tàctils, gustatius i olfactius...) no necessàriament reals: parlarem del "virtual" [...] Hi ha imatges que corresponen a objectes materials (cas del "mirallet"), n'hi ha que responen a representacions d'objectes immaterials (cas de l'holografia), i n'hi ha que, segons Paul Virilio [a Revue d’Esthétique, n.10, París, 1981], "són fruit d'una imatgeria sense cap suport aparent, sense cap altra persistència que la de la memòria visual, mental o instrumental". Totes elles, en tant que imatges, són producte de la imaginació o de la facultat (saviesa natural) per obtenir representacions, figures o idees d'una manera eficaç i viva, que, mitjançant l'articulació d'un llenguatge, substitueixen els objectes (materials o immaterials), i fins i tot tenen la virtut de produir un efecte i d'anar més enllà, en assolir una existència. Com hem assenyalat abans, d'imatges que tenen una certa virtualitat, hi ha les que ens venen de fenòmens entesos com a "naturals" (el miratge que ens confon), les que s'obtenen per procediments d'artificialitat (la ullera de llarga vista que ens apropa l'objecte llunyà) o de síntesi tecnològica (els dispositius interactius d'aprenentatge de vol dels pilots dels portaavions, que es fa sense els avions i sense el navili, amb vídeo i ordinador gràfic) o les imatges virtuals capaces d'articular allò que no necessàriament succeeix, de portar-nos a una existència en potència, d'evocar una presència immediata, de seguir un comportament après. La manera més efectiva d'aconseguir el màxim de possibilitats que fructifiquin de la interrelació/conversació entre el maquinista (actor, artista) i la màquina (dispositiu, sistema o conjunt de sistemes) és la imatge virtual tecnològica o imatge digital. [...]