Oblideu-vos d’alliberar les patents de les vacunes

La pandèmia està lluny d’extingir-se. Per bé que l’any passat la majoria de països asiàtics i africans en desenvolupament van aconseguir mantenir a ratlla el nombre de morts, només és qüestió de temps que les noves variants s’estenguin a altres països que semblen tenir la situació controlada. Si no hi ha un miracle, només la vacunació universal pot posar fi a aquest cicle de sofriment constant.

Ha sorgit un moviment mundial que, amb aquest objectiu, exigeix a l’Organització Mundial del Comerç que alliberi les patents de les vacunes contra el covid-19. El que passa, però, és que la protecció de les patents no és la principal causa dels problemes de subministrament. En canvi, l’alliberament de les patents potser privaria unes plantes de producció ja actives d’uns materials ara escassos, per no parlar dels efectes desincentivadors d’aquesta mesura en les inversions en fàrmacs per lluitar contra futures pandèmies.

La protecció de la propietat intel·lectual dels productes farmacèutics té una història llarga i inquietant, sobretot als països en desenvolupament. Quan, el 1995, es va signar l’acord de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) que regula els drets de propietat intel·lectual relacionats amb el comerç (ADPIC), una aclaparadora majoria d’economistes el van rebutjar enèrgicament. S’oposaven a un acord que obliga tots els estats membres de l’OMC a reconèixer i fer respectar les patents en tots els àmbits de la tecnologia, inclosos els productes farmacèutics. Tot i que els arguments a favor d’una protecció generalitzada de les patents tenen una base sòlida en uns principis econòmics, no hi ha cap fonament perquè les patents es protegeixin igual als països rics que als pobres.

Com vaig argumentar el 2010, en aquell moment la indústria farmacèutica només perdia una part insignificant dels seus beneficis a causa de la violació de patents als països en desenvolupament. A més, les mesures per protegir la propietat intel·lectual podien impedir o endarrerir l’accés a medicaments que salven vides humanes en estats que ja no estarien en condicions de produir ni importar versions genèriques de fàrmacs patentats.

En aquest context històric és comprensible que es demani l’alliberament de patents per al covid-19. El que passa és que la problemàtica de base ha canviat substancialment. Segons un document de treball del Banc Mundial publicat fa poc per Ruchir Agarwal i Tristan Reed, “sembla que la capacitat de producció de vacunes no és el principal obstacle” per a les compres a tot el món.

Al cap i a la fi, ara hi ha com a mínim deu vacunes contra el covid-19 amb una eficàcia demostrada superior al 50%. Encara que l’eficàcia varia segons les vacunes i les variants provades, totes les que s’administren ofereixen una protecció considerable contra l’hospitalització i la mort. A més, les deu empreses que les fabriquen s’han fixat uns objectius de producció per al 2021 amb què n’hi hauria prou per vacunar el 93% de la població mundial. Quin és el problema, doncs? Segons Agarwal i Reed, la qüestió és que les empreses són reticents a activar la seva capacitat de producció sense la firma de promeses de compra. Actualment hi ha un gran desequilibri entre el nombre de dosis que es podrien produir i el nombre de dosis que s’han reservat. I, com era d’esperar, aquest desequilibri es distribueix d’una manera desigual. Els països de renda alta han reservat més dosis de les que necessiten i, per tant, acabaran amb un excedent, mentre que els pobres estan molt lluny d’aquestes xifres.

En aquestes circumstàncies, les mesures per augmentar la capacitat de producció mitjançant l’alliberament de patents no contribuirien gens a accelerar la vacunació als països pobres. Una estratègia molt més prometedora consistiria en ajudar-los a comprar vacunes i enviar alhora les dosis excedents dels països rics allà on facin més falta. En gran part, aquesta estratègia ja s’està posant en pràctica gràcies a l’acció del programa Covax i als crèdits concessionals d’institucions multilaterals com el Banc Mundial, juntament amb algunes iniciatives regionals, com la liderada per la Unió Africana. Cal destacar que el programa Covax i la iniciativa de la UA ja han aconseguit que la majoria de països africans hagin reservat prou vacunes per cobrir com a mínim el 50% de la població.

Tot i així, encara tenim pendents tres reptes fonamentals. En primer lloc, si volem reduir el desequilibri en el nombre de contractes de compra, amb només 350 milions de vacunes per als països pobres, faran falta 4.000 milions de dòlars addicionals, un cost insignificant en comparació amb el possible benefici d’aconseguir la immunitat mundial. Als països rics no els hauria de resultar gaire difícil ni costós oferir aquest suport, sigui mitjançant l’aportació de més fons al Covax o enviant tan aviat com sigui possible els excedents a les zones en desenvolupament.

En segon lloc, el Banc Mundial ha de flexibilitzar les condicions per a la concessió de crèdits destinats a la compra de vacunes. Actualment, aquests crèdits només serveixen per a les aprovades per tres agències reguladores de tres regions diferents. Entre aquestes agències hi ha la del Japó i les d’alguns països occidentals, que naturalment prioritzen l’aprovació de les destinades a la seva població. Tenen pocs incentius per concedir una autorització d’ús d’emergència a vacunes alternatives que han demostrat una gran eficàcia en assajos clínics de fase 3, com ara Covaxin (Índia), Sputnik V (Rússia) i CoronaVac (Xina). Ampliar la llista d’agències reguladores nacionals reconegudes per l’OMS ajudaria a facilitar aquests crèdits.

Finalment, els actuals fabricants de vacunes no podran aconseguir els seus objectius de producció si el nacionalisme vacunal es tradueix en restriccions a l’exportació d’ingredients i matèries primeres imprescindibles. Ja vam veure aquests comportaments al començament de la pandèmia amb els equips de protecció individual, però al final les restriccions a l’exportació van durar poc. Esperem que passi el mateix amb les vacunes.

Les economies avançades tenen moltes opcions per ajudar els països pobres a vacunar la seva població. Ara bé, alliberar les patents no n’és una. És preferible oferir finançament i crèdits menys restringits per a la reserva de vacunes, així com canalitzar els excedents dels països rics a la resta del món.