Tovallons negres 29/11/2022

L’obligació de cremar-se

2 min

Jordi Garrigós va escriure a l’ARA un article d’aquells que tothom comenta als grups de WhatsApp, sobre el burnout: estar cremat a la feina. Ell deia: “En països com Finlàndia, estat nòrdic i suposadament avançat en drets socials, el burnout està al voltant del 3% de la població treballadora amb símptomes greus, i aquesta taxa augmenta significativament quan parlem de símptomes moderats”. Una mica, el burnout és allò que deia el Pepe Rubianes de manera menys fina: “¿El trabajo dignifica? ¡Los cojones!”. Si jo pogués decidir, ens jubilaríem als 40 anys. Als quaranta tens vista per llegir, cames per caminar, estómac sense intoleràncies per menjar, cap net per cuidar... Ja sé que això és insostenible, però és insostenible només perquè els béns essencials estan massa alts de preu. Si l’habitatge fos molt més barat no ens caldria un sou sencer per pagar-lo.

Em sembla lògic que, facis la feina que facis, fins i tot si t’agrada molt, estiguis cremat. En certa manera, la cremada aquesta em sembla un petit privilegi justament de les societats avançades. Segur que Espartac no va dir als companys: “Nens, estic tan cremat de ser gladiador...”. Els va dir: “Fem la revolució”. Els que tenen la sort de poder-se cremar, perquè tenen feina, treballen massa hores. No és normal treballar cinc dies i descansar-ne només dos. No és normal passar més temps treballant que amb els que estimem o que passejant o que jugant. N’hi ha que, com que no tenim la feina segura i ens la juguem cada dia (si un dia no ho fem bé no ens tornaran a voler i ens diran “adeu” sense cap contrapartida), agafem totes les feines per por de no tenir-ne. Això vol dir que treballarem més del compte i que quan no treballem estarem patint en lloc de gaudir del descans. Cremar-se és gairebé un anhel.

Empar Moliner és escriptora
stats