L’obra poètica de Sebastià Sánchez-Juan

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDes de 1’ Antologia general de la poesia catalana, publicada el 1936 per Martí de Riquer, Josep M. Miquel i Vergés i Joan Teixidor, només dues tries de caràcter històric l’han acollit dins llurs planes. El buit que, en general, ha acompanyat Sebastià Sánchez-Juan des del 1939 -ningú no nega que el 1940 publicà l’obra Régimen i esdevingué funcionari de la censura franquista- ha fet cristal·litzar un clixé sobre la seva obra i ha dut a crítics i historiadors a arraconar-lo en un purgatori o una mena de llimbs literaris. Aquestes planes, a més d’una lectura crítica, tenen un cert propòsit de vindicació i d’alerta contra un oblit injust. [...] El 1922, un desconegut David Cristià [pseudònim de Sebastià Sánchez-Juan] de 18 anys provocà un cert escàndol amb un full volander: “Segon manifest futurista català contra l’extensió del tifisme en literatura”. El text, acompanyat de la fotografia de l’autor -un esperitat, quasi amb el pèl moixí de la primera comunió-, respon a l’actitud d’uns quants picapedrers literaris -renovadors o nostàlgics vuitcentistes- que es revoltaren contra el Noucentisme instal·lat. Ataca el “neoclassicisme encarcarat”, dels “rimadors panxacontents” i defensa la llibertat creadora, sense engavanyaments formals: “A la poesia no li cal el vers”, s’exclama. [...] Els primers mesos de 1939, el poeta, dominat per una pruïja d’autoexigència, edità una antologia lírica, Prismes, 1924-1931, on, amb fortuna diversa, reelaborava gran part de la seva obra. Impresa els darrers temps de la Catalunya republicana, fou autoritzada a circular, restringidament, pels vencedors. [...] Durant més d’una dècada Sánchez-Juan emmudeix com a poeta en català. En canvi, publica Régimen (1940), llibre polític de lloes i endreces, Blanco y rosicler (1946) i Sonetos (1949). Es tracta d’obres correctes, que no desmenteixen la seva afinada sensibilitat [...] Fins el 1952 no edita Claror, amb el subtítol d’“antologia poètica 1930-1939”. [...] Els quatre darrers reculls, Principat del temps (1961), Somnis i èxtasis (1967), Seny d’amor (1969) i Escaiences (1974) no mantenen tampoc gaire unitat i són com un mirall de la seva vida reclosa, oberta als records i a les lectures. La malaltia que l’ha anat duent cap a un eremitisme casolà i forçat hi deixa un solc, invisible per al qui no ho sàpiga. Constantment Sánchez-Juan torna als seus orígens. [...] La introversió forçosa accentua la pruïja perfeccionista. [...] La sensibilitat de mil espurnes no se li esmussa. [...] La depuració de Sánchez-Juan sembla haver arribat a un límit. [...] Un oreig d’avantguarda vergonyant, passa per alguns dels poemes com “El Ferran a Londres”, o “Defunció del ventríloc”. Però hom té un cert desencís en no trobar “cap extrema punta de diamant”, en aquesta darrera etapa de la seva lírica, tan xarbotant, desimbolta i màgica en el temps en què va néixer i créixer.