Obrim los ulls (1880)

De l’article de Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1904) a Diari Català (4-IV-1880) signat amb el pseudònim ‘L’amic de cada festa’ en aquest periòdic que dirigia. Text prenormatiu. És una peça seminal del “Memorial de greuges” que una comissió de personalitats catalanes va lliurar en mà al rei Alfons XIII el març de 1885. Josep M. Figueres detalla aquests episodis en un llibre aparegut fa poc: “Valentí Almirall. Quan tot va començar” (Ed. Base”) . 

[...] És precís que els catalans ens ocupem de lo que fan a Madrid, que, mal que ens pesi, pesa sobre nosaltres; amb lo qual farem sentir la nostra influència en la marxa de la cosa pública. Podem fer-ho, practicant política provincialista, política catalana. [...] Los catalans no som ministres, ni directors generals, ni governadors civils, ni quasi bé tampoc vistes de duana. Per fortuna nostra, mengem molt poc del pressupost. No es compta per res amb nosaltres, ni quasi bé se’ns escolta, com és evident. I no obstant això, sempre que volem i ens hi empenyem, som l'ánima de la política espanyola. Per a demostrar-ho sols citarem fets de distinta importància i de distint gènere. Fa molts anys, Catalunya volgué crear artificialment una industria manufacturera i començà a establir alguna fàbrica. Mai l’Espanya moderna havia pensat en manufactures ni en res que se'1s semblés, i a pesar d'això, degué posar-se a remolc de la iniciativa catalana. Des de que va començar la nostra industria, Madrid no ha tingut més recurs que deixar-la anar endavant. Ocasions hi ha hagut en que tot Espanya, dòcil a la veu de Madrid, era enemiga del proteccionisme aranzelari, i a pesar de l’oposició de tot Espanya, los aranzels han subsistit sempre. Fins han pujat al poder los representants de l’escola lliure-canvista, i han hagut d'abaixar lo cap. Per què? Perquè a la qüestió aranzelària Catalunya hi ha aplicat la seva activitat i la seva influència, i quan Catalunya vol, és l’ànima d'Espanya. L'única cosa que ha pogut fer Madrid en lo relatiu a la nostra indústria, ha sigut aprofitar-se del nostre treball. La indústria madrilenya és explotar al país, i per això nosaltres treballant reunim capitals dels que luego s'apodera amb ses manyes la vila coronada. Lo que ha passat i passa amb la indústria és prova evident que quan Catalunya vol, influeix en la marxa de la cosa pública. [...] Lo dia que hagi nascut el verdader catalanisme podem fins arribar a canviar l'aspecte d'aquesta nació portada a mal borràs, perquè fins ara l'han dominada la gent que lluny d’anar a sobre deuria estar-se a sota. Però si algunes vegades hem sigut, i serem sempre que voldrem, l'ànima de la política espanyola, fins ara la nostra influència no ha sigut tan favorable com podria. Per què? Perquè han influït los catalans però no el catalanisme. Fem a casa nostra política eminentment provincialista o catalanista, posem-nos d’acord entre nosaltres, i d’aquesta manera, lo dia que deixarem sentir lo nostre pes en la marxa general de la nació, s'hi coneixerà de veres. Si entre nosaltres estem dividits, és sols per lo que ens influeix la política madrilenya. Lo dia, doncs, que prescindim d'aqueixa política, desapareixeran gairebé totes les divisions. Fem política catalanista, estrenyem cada dia més lo llaç comú que tenim tots los catalans, o sigui, l'amor a la nostra terra i les nostres coses, i sense que se n’adonin, anirem minant los fonaments de la política madrilenya, fins que un dia damunt de ses ruïnes s'alçarà triomfant i alegre l’Espanya regenerada pel provincialisme.