Les ombres de la reproducció assistida
El 25 de juliol de 1978 va néixer al Regne Unit Louise Brown, la primera persona nascuda de la fecundació in vitro desenvolupada per Patrick Steptoe i Robert G. Edwards. La seva recerca va estar principalment impulsada per motius científics i clínics com el d’acabar amb la infertilitat. A partir dels anys 80, quan van començar a aparèixer les primeres clíniques, i fins a l’actualitat, aquesta fita d’acabar amb la infertilitat s’ha presentat com a progrés científic i com a llibertat individual, però també s’hi amaga una manera de monetitzar el fet de satisfer el desig de ser pares o mares. En tot això, hi ha una trama molt complexa i uns interessos i relacions de poder que afecten de manera específica els cossos de les dones, uns cossos que queden tocats no tan sols físicament sinó també psicològicament. D’acord amb el feminisme materialista, el cos no és un espai abstracte i inviolable, sinó un lloc travessat per relacions de producció, reproducció i explotació. La reproducció assistida transforma les funcions corporals com l’ovulació, la gestació i la capacitat genètica, i no a tots els cossos els transforma de la mateixa manera; són les dones les que assumeixen els riscos físics, hormonals i emocionals del procés.
Dones soles, parelles lesbianes, dones d’edat avançada o amb diagnòstics concrets es troben sovint excloses dels sistemes públics de salut reproductiva i, per tant, sotmeses a criteris discriminatoris. Es paga un preu molt elevat per un tractament que, en molts casos, no assumeix la sanitat pública i passa a mans de clíniques privades que fan de tot plegat un suculent negoci que encaixa en una lògica de mercat de tipus neoliberal perfecta. Amb això, continuem atiant les desigualtats globals, els interessos de la biopolítica, l’especulació en la mercantilització de la vida i la persistència d’un control normatiu sobre els cossos femenins.
Ja Michel Foucault va definir que la biopolítica es refereix a un conjunt de tècniques amb què el poder gestiona la vida, els cossos i les poblacions. La reproducció, com a punt d’intersecció entre el cos individual i la continuïtat social, ocupa un lloc central en aquesta estratègia de governança de la vida. Les tecnologies reproductives no són, en aquest sentit, neutrals, ja que formen part d’un dispositiu que produeix subjectivitats, normes i jerarquies. I és impossible fugir-ne.
Sembla que, com a mínim, i després de tenir clar en quin escenari ens movem, les dones hauríem de tenir garantida, a l'optar per aquest tipus de reproducció, la bona salut dels embrions i no permetre que passin coses com la que va esclatar fa uns dies, quan es va saber que un donant d’esperma danès tenia una mutació cancerígena. La inseguretat que crea aquest cas no és anecdòtica ni emocional, és estructural, sanitària, jurídica i ontològica. El donant danès a partir del qual s’han concebut gairebé dos-cents nens amb la transmissió de la síndrome de Li-Fraumeni fa visibles fragilitats profundes del sistema de reproducció assistida com la fallida del sistema de precaució, la inseguretat de la bona salut dels nens, l’absència de responsabilitat i la crisi de confiança en el saber científic.