Òmnium Cultural. Vint anys de servei (1981)

De Josep Faulí (Barcelona, 1932-2006) a Serra d’Or (XII-1981) arran del 20è aniversari d’Òmnium Cultural, entitat fundada fa 60 anys, l’11 de juliol de 1961. En l’inici subvencionava recerques de l’Institut d’Estudis Catalans clandestí, formava mestres de català i engegava campanyes com la propagada amb el cartell de Francesc Vila Rufas Cesc (Barcelona, 1927-2006).

L’objecte d’Òmnium Cultural, que a hores d’ara té més de vint mil socis i vint anys d’història, és, segons els seus estatuts -un text necessàriament prudent, car és de 1967-, “l’increment de la cultura en general, preferentment la catalana”. Gràcies a aquesta fórmula, Òmnium aconseguí la legalització quan ja feia sis anys que existia. La seva no és, però, una història senzilla. L’entitat és fundada el 1961 per Lluís Carulla, Joan B. Cendrós, Fèlix Millet, Pau Riera i Joan Vallvé, sota la fórmula jurídica de societat civil. [...] Era l’única manera d’aconseguir alguna mena d’autorització per a una entitat que volia organitzar una forma de mecenatge amb participació d’una gran base d’aportacions, que, d’una manera activa, ultra estimular i subvencionar, fes directament el que calgui en defensa de la cultura, amenaçada i encara ben lluny, el 1961, d’haver-se recuperat de l’assaig de genocidi que se li havia aplicat del 1939 ençà i que, si més no en part, continuava aplicant-se-li. […] Una entitat d’aquesta mena no interessava les forces vives d’aquell moment i, el 1963, la seu de la societat civil, instal·lada al Palau Dalmases del carrer de Montcada de Barcelona, és clausurada governativament, la qual cosa posa fi a la primera etapa de l’entitat. [...] La segona etapa acaba quan Òmnium és novament legalitzat, sota la forma d’associació. [...] La legalització de 1967 configura Òmnium amb la imatge que ha arribat a ésser definitivament la seva, al llarg de catorze anys d’història en els quals no han mancat maldecaps però que han permès un creixement important i un servei continuat i, relativament, sense angoixes. [...] És un fet que, des del punt de vista jurídic, la fórmula d’associació s’adiu més amb l’entitat que no la de societat civil que havia adoptat abans, però els tres anys i escaig que transcorregueren des que fou sol·licitada l’associació fins que fou aprovada (de 1’11 de desembre de 1963 al 13 de setembre de 1967) demostren com era difícil per al franquisme d’admetre una associació com Òmnium. […] Amb la legalització, el creixement es fa molt important, especialment després que, el 1968, comença una campanya sistemàtica de promoció, menada per Lluís Carulla i Martí Mas, que fa que el nombre de socis, que era de 639 (maig 1968), superi els 8.000 (1970), els 11.000 (1971), els 16.000 (1973) i els 20.000 (1978). [...] L’entitat creada el 1961, pel seu creixement i per la mateixa varietat de les circumstàncies històriques, ha superat totes les previsions que podien fer-se al moment fundacional. [...] Òmnium fou, en principi, una eina de resistència que volia una forma d’actuació pública i legal, però que, a la pràctica, resultà inseparable de procediments i tics de resistència antifranquista. Amb la democràcia, aquells tics i aquells procediments no poden mantenir-se iguals, però, d’altra banda, els objectius cabdals de la seva lluita no apareixen pas plenament coberts. [...]