Sobre el bimil·lenari d’Horaci (1935)
Peces històriques
De la columna de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961), publicada avui fa noranta anys a Mirador (19-XII-1935), a propòsit d’un aniversari del poeta Horaci (Venúsia, 65 aC - Roma 8 aC). Aquest clàssic llatí va influir en la poètica del mallorquí Miquel Costa i Llobera, autor d'Horacianes (1906), i potser a partir d’ell en periodistes que associaven el paisatge del Laci horacià amb la serenor dels olivars del camp de Tarragona, com en el cas del Sagarra d’aquest article i el del cronista Joan Santamaria de les Visions de Catalunya en el diari La Publicitat.
[...] S’escau en aquest descolorit i transitori any 1935 el bimil·lenari del naixement d’Horaci. Tots els centres relativament cultes del món han esmentat d’una manera més o menys solemne aquesta data. A Catalunya hi ha hagut publicacions i entitats per a les quals el naixement d’Horaci no ha estat una cosa que les deixés completament fredes. Els membres de la Secció Històrica de l’Institut d’Estudis Catalans l’han celebrat, àdhuc, amb un àpat llatí, històric i arqueològic, que sembla que els ha deixat l’estómac ple d’antigues i glorioses reminiscències. Però, malgrat la bona voluntat d’uns quants estudiosos i uns quants homes de lletres, aquest bimil·lenari d’Horaci no ha distret gairebé gens els ulls del públic devorador de diaris, que va seguint amb un interès patològic la sòrdida, purulent i canalla projecció de les pompes i vanitats humanes sobre allò que podríem dir-ne, amb un gran optimisme, la vida política del país. En general, la gent que llegeix, i fins i tot la gent que llegeix poesia, està molt lluny d’Horaci. Això no és ben bé culpa nostra. Quan a les nostres generacions els arriba l'hora d'aprendre el llatí, es pot dir que no els en va ensenyar ningú, i les gotes de llatí que ens ensenyaren a tots plegats, foren amb tan poca gràcia i amb un talent pedagògic tan trist, que semblava que ens fessin prendre oli de fetge de bacallà. Als països veïns nostres encara avui l'ensenyament del llatí i el gust decidit pels clàssics són coses que es conreen amb una tenacitat i una severitat exemplars. A França hi ha molts radicals socialistes, els quals poden fer campanyes electorals abrandades i poden també, entre un tall de gigot i una copa de vi negre, recitar sencera una oda d'Horaci, sense que se n'escandalitzi ningú, ni la seva senyora, per aquest motiu, es vegi obligada a cometre infidelitats. I el que passa a França passa a Anglaterra i a Alemanya. Aquí, en canvi, si un polític en un banquet cités una oda d'Horaci, li tirarien pinyols d'oliva al nas. [...] Però si hi ha una terra que s'adigui a la mentalitat poètica i moral d'Horaci, és precisament la nostra. Deixant de banda que és el primer poeta del món, el més humà, el més ben construït, el més entenedor, Horaci és i representa un home d'uns nervis i d'unes condicions de voluntat molt semblants a la mitjana dels burgesos del nostre clima. [...] La poesia d’Horaci operava sobre la clara, sana i precisa realitat amb el criteri que jurídicament se’n diu d’un bon pare de família. Encara que en la seva vida privada Horaci era un cul de cafè sense cap mena d'escrúpol. Ara bé, la poesia d'Horaci i l'escenari d'aquesta poesia els podem viure nosaltres encara en qualsevol racó del Camp de Tarragona o en el mateix Empordà, o en una d'aquestes quintanes del Vallés, amb vinyes i tomaqueres, arbres fruiters i pins sense ambició. Potser enlloc no trobaríem una definició tan exacta i tan espiritual al mateix temps d’allò que representa la flor del nostre paisatge i de nosaltres mateixos, com en l’eterna i única poesia d’Horaci.
