04/01/2021

L’onada metropolitana

4 min
Vehicles a l'àrea metropolitana de Barcelona

la qüestió metropolitana ha estat tradicionalment absent en la política espanyola, com explicava en un article en aquest diari fa més de dos anys. En efecte, la creació d’àrees metropolitanes és una competència autonòmica i la majoria de Parlaments autonòmics s’han mostrat reticents a l’hora de reconèixer el fet metropolità. D’altra banda, l’Estat tampoc ha creat incentius per facilitar l’impuls de polítiques metropolitanes. En aquest context, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és l’única autoritat metropolitana que té competències en diversos àmbits (territori i urbanisme, mobilitat, habitatge, medi ambient, desenvolupament econòmic i cohesió social), a diferència dels ens sectorials (un únic àmbit d’actuació) que existeixen a Bilbao, Sevilla o València. La creació de governs metropolitans, aquí i a tot arreu, és un tema molt delicat políticament perquè implica reformes territorials i competencials.

Una altra manera d’entomar el desafiament metropolità és a través de la planificació estratègica, que esdevé un procés conjunt de diagnosi i identificació de reptes i accions a través del consens entre els diferents actors metropolitans. També Barcelona n’és un referent, tant per la seva continuïtat en el temps com per l’evolució en relació a l’escala d’actuació: primer es va passar de la ciutat a l’àrea metropolitana (36 municipis), i ara s’està fent el salt a la regió metropolitana (160 municipis) mitjançant el procés Barcelona Demà. Bilbao ha destacat com un altre referent en matèria de planificació estratègica i urbanística que incorpora la visió supramunicipal, com també Saragossa amb el seu pla estratègic d’abast metropolità. Tanmateix, aquestes eren fins ara les excepcions en l’àmbit estatal.

Però alguna cosa està canviant. Gràcies al projecte de recerca Metrogov, finançat pel ministeri de Ciència i Innovació i que agrupa un equip d’investigadors de diverses universitats espanyoles, estem analitzant els models de governança metropolitana a Espanya, tant els més durs (que impliquen crear institucions) com els més tous (basats en la cooperació voluntària). I tenim alguns exemples que mostren que el debat metropolità s’instal·la, a poc a poc, a l’agenda política d’alguns governs autonòmics.

En primer lloc, seguint la línia de models institucionals durs, la Generalitat Valenciana ha obert un procés per impulsar una llei valenciana d'àrees metropolitanes. En efecte, la conselleria de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat té l’encàrrec de proposar una llei que abordi el fenomen metropolità a tot el territori valencià. Caldrà seguir amb atenció el desenvolupament d’aquesta iniciativa, que seria la tercera d’aquest tipus a Espanya. En efecte, després de la llei aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 2010 que va crear l’AMB, el Parlament gallec va aprovar la creació de l’Àrea Metropolitana de Vigo (AMV). Tanmateix, les desavinences entre les forces polítiques al voltant d’aquesta institució van conduir a un procés judicial que va acabar amb la suspensió de l’AMV per part del Tribunal Superior de Justícia de Galícia.

En segon lloc, a Andalusia la qüestió metropolitana fa un parell d’anys que ha entrat en el debat polític. En el moment en què es va aprovar l’Agenda Urbana, que pretén ser un marc de referència cap a un model de desenvolupament sostenible i integrat, ja es va tenir en compte que per tractar els reptes actuals urbans s’havia d’incorporar una dimensió metropolitana, com vaig dir en un altre article a l’ARA. L’onada metropolitana no ha acabat aquí, ja que, arran de l’elaboració del Pla Estratègic Sevilla 2030, l’Ajuntament de Sevilla ha decidit impulsar un fòrum de cooperació metropolitana, una iniciativa que prendrà forma durant l’any vinent.

Per tant, és interessant constatar que de mica en mica el debat metropolità està entrant en l’agenda política de les diverses comunitats autònomes, trencant així l’anomalia espanyola. En efecte, en els darrers anys diversos països europeus (França, Itàlia, Regne Unit) han impulsat reformes metropolitanes que han conduït a la creació d’autoritats metropolitanes. En el marc espanyol, s’estan provant i combinant diverses fórmules (a través de la legislació o la cooperació voluntària) des de l’impuls autonòmic. Queda pendent veure l’abast d’aquesta onada metropolitana i dels canvis que representarà en el disseny i elaboració de polítiques públiques metropolitanes. Una coordinació metropolitana més gran hauria de permetre afrontar els reptes ambientals, econòmics i socials comuns a aquestes àrees. Si es fa mitjançant una institució metropolitana, cal que aquesta estigui dotada de les competències i recursos (financers, tècnics) necessaris, com també d’una legitimitat. Si s’opta per la fórmula de la cooperació voluntària, cal que les accions consensuades es materialitzin en projectes concrets i finançats, projectes que es puguin dur a terme. En definitiva, l’onada metropolitana serà efectiva en la millora de la qualitat de vida de la ciutadania amb voluntat política però també amb recursos.