OTAN no, bases fora
Un dels primers cops que vaig poder votar va ser en el referèndum sobre l’OTAN, el 1986. Breu sinopsi per als més joves: Espanya va ingressar a l’Aliança Atlàntica el 1981, per impuls del govern agònic de Calvo-Sotelo. Va ser una de tantes factures pagades als militars i a la caverna espanyola després del fracàs a mitges del 23-F. Felipe González va prometre que sotmetria la qüestió a referèndum en cas d’arribar a la Moncloa. L’esquerra catalana i espanyola tenien cert biaix antiamericà i antimilitarista, fill de la història recent del país: per a l’Europa occidental, els americans eren els que havien acabat amb Hitler, però a Espanya eren els que havien protegit Franco a canvi de la instal·lació de bases militars. Les enquestes deien que, en cas de votació, s’imposaria el rebuig a l’OTAN. El 1982, el PSOE va guanyar amb majoria absoluta, i va iniciar un ràpid viratge cap a l’atlantisme perquè –segons ens deien– sense OTAN no hi hauria ingrés a la Unió Europea. Quan finalment González, arrossegant els peus, va convocar el referèndum, el PSOE va defensar el vot afirmatiu. La permanència a l’OTAN va imposar-se de forma ajustada a tot Espanya, tot i que a Catalunya va guanyar el no, com a Euskadi i Navarra (the same old map). Jo tenia vint anys i em sentia bullir la sang, com cantava en Serrat, i pensava que s’havia perdut una gran oportunitat per fer la punyeta al president Reagan, que era un milhomes, i esquerdar la política de blocs.
El mes de març farà 40 anys d’aquell episodi. Rússia continua sent una amenaça, però potser no és la principal ni, sens dubte, la més pròxima; les botigues estan plenes de productes made in China (als vuitanta eren made in Japan), als Estats Units hi governa un personatge megalòman i ridícul, al costat del qual Reagan era un estadista. I les grans potències econòmiques i militars –EUA, Rússia, Xina– només semblen estar d’acord en una cosa: Europa ja no compta, Europa és una nosa, Europa és woke i bonista i decadent. Els europeus hem contribuït a aquesta minorització pel gran pecat del nacionalisme, que contra el que pugui semblar no és una cosa de catalans, flamencs o escocesos, sinó dels estats nació que es neguen a actuar amb una sola veu i a dotar-se d’una governança unitària i democràtica. Europa continua sent dipositària d’uns valors dignes de ser defensats. Però els europeus hem viscut massa bé deixant que la defensa i la diplomàcia ens les dicti Washington.
L’administració Trump ha passat de menysprear Europa a trencar, de facto, una aliança basada en els interessos geoestratègics, primer, i en els valors de la democràcia i el lliure mercat, després. La qüestió de Groenlàndia pot rubricar la mort de l’OTAN, perquè Trump està convençut que cap potència europea no complirà amb la seva primera obligació: protegir el territori dels països membres davant qualsevol amenaça d’invasió. Potser perquè pensaven que aquesta amenaça vindria de l’est, i no de l’oest.
Si el 1986 em repugnava que el meu país fos aliat de Reagan, amb més raó em repel·leix que Europa sigui un apèndix amorf del trumpisme. Per tant, donaria per ben enterrada l’OTAN si d’una punyetera vegada Europa s’adonés que ha de fer un pas endavant cap a la unitat política. Però em temo que soc tan il·lús com ho era el 1986. No som a l’època de Mitterrand o de Merkel, no hi ha lideratges forts, i els que estan emergint estan tenyits d’odi i egoisme per l’influx de l’extrema dreta. Tant de bo la psicopatia de Trump ajudi a deixar sense arguments aquests populismes que, des de dins d’Europa, amenacen de corcar els seus fonaments polítics i morals, perquè en cas contrari no ens mereixerem res més que ser uns titelles dins del nou ordre mundial.
