Ozempic i els seus imitadors

Llegim a l'ARA que la farmacèutica que fabrica l’Ozempic, aquest medicament per aprimar que té nom de lateral del Barça, era la més valuosa, fa uns mesos, però que ara ja té pèrdues. Fa somriure que per justificar l’aprimament de la plantilla (i perdonin el verb) els directius diguin això: “Els nostres mercats estan evolucionant, especialment el de l’obesitat, ja que s’ha tornat més competitiu”. És a dir; l’obesitat és “un mercat”. Un negoci. I, per tant, ja convé que duri.

Suposo que els que es compren l’Ozempic –a banda dels diabètics, a qui anava destinat– són persones que no són capaces, pel motiu que sigui, de fer el que cal fer quan es té sobrepès per culpa de menjar i beure massa, que és menjar i beure menys i millor i fer exercici. Aquí on vivim mengem en excés, perquè comprem menjar en excés, a tota hora. No cuinem, ho comprem preparat, només cal treure-li el plàstic a allò que ens menjarem en una esgarrapada (potser drets, de qualsevol manera, sense cap cerimònia). Si per ventura bullim un bròquil (“quin avorriment, bròquil bullit, per què no anem al japo?”) aprofitem per mirar vídeos a Instagram, ni tan sols prenem consciència del que estem fent, que és preparar els aliments.

A aquesta farmacèutica, esclar, li ha passat com a l’empresa de càpsules de cafè. Li estan sortint imitadors. El cobejat medicament val, avui, als Estats Units, 1.000 dòlars al mes (amb els quals, per cert, podries fer els àpats mensuals, equilibrats i frescos, per a tota una família i en sobraria per anar a gaudir a un restaurant), però ja diuen que d'aquí a pocs anys “podrà ser produït a l'Índia per poc més de 4 dòlars mensuals”. Al Primer Món, doncs, on patim el problema del sobrepès, ens comprarem pseudo-Ozempic fabricat en països pobres, on pateixen el problema de la desnutrició.