Un pacte social per la immigració... i per l’habitatge
El passat dia 5, el president de la patronal Foment, Josep Sánchez Llibre, va proposar a la societat espanyola un pacte social en favor de la immigració evitant el caràcter ideològic i partidista que caracteritza el debat i centrant-lo en els efectes econòmics que està tenint l’evolució demogràfica.
Ho celebro, perquè la immigració té moltes facetes, i una d’elles és sens dubte l’econòmica. No tenim per què considerar que és la més important, però no hi ha dubte que és important.
Sánchez Llibre no es va limitar a demanar el pacte, sinó que va aportar-hi dades i posició. Les dades estan contingudes a l’estudi La España de los 50 millones de habitantes que Foment havia encarregat i que presentava en públic aquell dia. Pel que fa a la seva posició, aquesta és: “Les empreses necessitem la immigració com l’aire per respirar i l’aigua que bevem; les empreses espanyoles necessiten tant sí com no la immigració per ser competitives”. Pel que fa al seu volum, tant ell com el director de l’estudi van concretar que “per mantenir el nivell actual d’ocupació caldria incorporar cada any prop de 140.000 immigrants en edat laboral” entre ara i el 2035.
Queda clar el que la patronal necessita. Què ens ofereix a canvi? No ens ho diu, però l’estudi ens ofereix alguna dada que ens pot ajudar a reflexionar-hi.
La primera dada és que la immigració a Espanya no és usual al nostre entorn, com ens volen fer creure, sinó que és excepcionalment elevada: “Mentre el conjunt de socis de la Unió Europea ha augmentat la població un 4,7% des de 2000 fins a 2024, Espanya ha avançat un 20,1%”.
La segona, que aquesta immigració “ha generat un dèficit de 0,5 milions d’habitatges que ha hagut de ser cobert mitjançant la reconversió de segones residències”.
El ritme immigratori que la patronal ens proposa generaria un dèficit addicional d’aproximadament un milió d’habitatges, dels quals un quart a Catalunya. Ja sabem que el govern de Salvador Illa està compromès a construir habitatge, però també sabem que aquest procés és massa lent per fer front a un augment tan ràpid de la població, la qual cosa implicaria que el dèficit seguiria agreujant-se any rere any.
És realista pensar que la societat acceptarà aquest escenari? A mi em sembla que no.
La tercera dada que ens aporta l’estudi de Foment és que la immigració de les últimes dècades s’ha concentrat en el servei domèstic, el turisme, la construcció i el sector primari. Es tracta de sectors que, de mitjana, paguen salaris baixos, massa baixos per fer possible que els seus perceptors puguin pagar-se un habitatge en condicions de mercat, amb la qual cosa hi hauran d’accedir a base d’ajuts públics que aniran en detriment del suport a persones autòctones, i resulta absurd esperar que aquestes últimes s’ho prendran amb estoïcisme.
No pretenc tirar per terra la proposta de Sánchez Llibre, perquè ell ha fet la seva part: proposar un pacte i explicitar les seves necessitats. El que cal ara és que algú hi respongui, algú que representi els interessos dels treballadors i dels llogaters, que són els principals perjudicats pel fet que continuï l’allau immigratòria. Els primers perquè la immigració conté els salaris, els segons perquè pressiona a l’alça els lloguers.
Segons el meu punt de vista, la resposta que s’ha de donar a Sánchez Llibre és la següent: Espanya pot seguir rebent immigrants en la mesura que es compleixin dues condicions. La primera, que el ritme d’incorporació de noves famílies no superi el de creació de nous habitatges; la segona, que cobrin un salari que els permeti accedir a l’habitatge sense necessitat d’ajuts públics.
Afortunadament, es tracta de dues condicions coherents, perquè, dissortadament, les empreses que Sánchez Llibre representa no són capaces de crear 140.000 nous llocs de treball prou ben pagats cada any. Per tant, les empreses espanyoles no podrien cobrir les 140.000 vacants anuals. És greu, això? No, perquè els llocs de treball que quedarien vacants serien de baixa productivitat; si no ho fossin, les empreses oferirien bons salaris per cobrir-los.
En definitiva, les nostres empreses tenen un problema de falta de personal que s’anirà agreujant any rere any. D’acord, però la societat té un problema d’habitatge que s’agreujarà si la població continua creixent per sobre de la capacitat de construir que tenim i que s’enverinarà encara més si els nouvinguts no guanyen prou per pagar-se un lloguer de mercat.
El pacte que proposa Sánchez Llibre és possible, però només si les dues parts hi surten guanyant. El problema no és que el pacte no sigui possible, sinó que no queda clar qui està defensant els interessos de treballadors i llogaters “més enllà de la ideologia i del partidisme”.