Un país sense política (1968)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’assaig periodístic de Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) a 'Serra d’Or' (VI-1968). Fa poc més de mig segle Fuster va analitzar en aquest article la capacitat política valenciana i va concloure amb una diagnosi pessimista. Partia d’unes observacions històriques dominades per la figura del republicà Blasco Ibáñez [imatge] i presagiava quin seria el panorama ara, uns cinquanta anys després.
De fet, si ens preguntàvem quants i quins polítics importants ha produït el País Valencià en els últims cent anys, la resposta seria més aviat difícil. És clar que podríem evocar el nom de mitja dotzena, d’una dotzena de personatges que, a Madrid, ocuparen càrrecs de ministre i fins i tot de president del Govern. Però això no resultaria massa convicent: en primer lloc, perquè aquests senyors han passat a l’oblit, sense pena ni glòria, exactament com van passar pel poder; i en segon terme, perquè tampoc no van actuar mai, ni a Madrid ni a València, amb propòsits vinculats de manera específica a la realitat valenciana. [...] Tanmateix, i vistos a distància, no poden no fer-nos l’efecte, avui, d’haver estat engolits per la pròpia mediocritat, la corrosiva mediocritat dels polítics mediocres, i sobretot, per la ineficàcia de les seves gestions, jutjades a nivell “de país”. Ben mirat, l’únic polític que mereix una menció distingida és don Vicent Blasco Ibáñez [1867-1928], que, d’altra banda, sempre milità en l’oposició... El cas Blasco encara està sense estudiar com cal. Blasco ha obtingut l’atenció dels investigadors i dels crítics només en la seva faceta d’escriptor, d’aventurer, de tipus pintoresc o fora de sèrie. [...] El blasquisme constitueix, en efecte, el gran fenomen de la vida pública valenciana a la darreria del XIX i en el primer terç del XX. Blasco havia sabut mobilitzar la petita burgesia de la capital, i aconseguí d’atreure’s un ample sector de la classe treballadora. En aquest sentit, sens dubte, va ser tot un polític: un polític memorable. Però únicament en aquest sentit: com a agitador i com a organitzador. En realitat, va consumir les seves energies als suburbis de la política. [...] El blasquisme no arribà ni a ser regionalista, perquè ignorava la regió. Els tocs federals del seu programa mai no foren sentits amb excessiva sinceritat. [...] A l’altra banda dominaven els carlins, els anarquistes i els cacics de la Restauració... La miopia provinciana no era un mal exclusiu del blasquisme. El patien també, i tal vegada amb més ofuscació, els altres partits. [...] Del 1931 al 1936, l’efervescència política del País Valencià és només això, simple efervescència. La marginació perifèrica hi perdura, automàtica, a pesar que els partits locals majoritaris s’integren en coalicions –en disciplines– extravalencianes, [...] La Constitució del 31 i el clima espanyol del moment eren propicis a suggerir un camí per a una política que fos, per fi, vertadera política, i política valenciana. Però els uns i els altres ho van desaprofitar. [...] Al Principat, primer, hi havia hagut la Mancomunitat, i durant la II República, la Generalitat, que van ser obra de polítics i eina de polítics. Al País Valencià, no s’hi arribà, ni de bon tros. Hem estat fins ara una societat sense polítics: sense política. “En termes de govern...”, insisteixo. Ni del cantó de la dreta, ni del cantó de l’esquerra. Hi han prevalgut les abstraccions, la subversió inútil, la picaresca idiota, el deixar-ho córrer resignat. Sense política.
