26/06/2022

El país representat i el real

3 min
El país representat i el real

Segur que la majoria de nosaltres sovint s’ha trobat que la representació de la realitat del país que li arriba a través dels mitjans de comunicació té ben poc a veure amb la que coneix en la seva experiència quotidiana. Una cosa i l’altra no encaixen, i sembla que ens parlin d’un món foraster a la realitat que vivim. I no tan sols és pel retrat que ens arriba dels informatius, sinó també –i potser encara més– pels programes d’entreteniment.

AIXÒ ÉS AIXÍ quan qui té veu pública té allò que se’n diu “agenda pròpia”. És a dir, que no sols té la intenció de descriure la realitat tal com és, sinó que té la voluntat d’intervenir-hi, generalment per transformar-la segons el seu projecte ideològic. Els governs tenen agenda –només faltaria!–, però també en tenen les línies editorials dels mitjans de comunicació, les organitzacions econòmiques, els creadors culturals o els analistes polítics i socials.

TENIR AGENDA, doncs, significa que es veu, s’interpreta i s’explica el món i el país segons el projecte ideològic que es defensa. I és una posició legítima si es manifesta aquesta intenció de manera explícita. En definitiva, si es reconeix que se’n té, d’agenda. En canvi, el que és qüestionable –sobretot en el cas dels mitjans de comunicació i dels que es dediquen a l’anàlisi social– és fer veure que no se’n té, de programa ideològic, i fer creure que allò que s’explica no té biaixos i que remet a les coses tal com són.

ARA BÉ, el problema veritablement gros arriba quan el país que s’explica s’allunya de la realitat fàctica que viu la majoria. I, encara més, quan es fa passar el que marca l’agenda per la mateixa realitat fàctica. No es tracta de defensar una impossible objectivitat absoluta, però sí que és raonable demanar que allò que es descriu tingui prou connexió amb el que és viscut, i prou proximitat amb els fets com per ser creïble. I, ara mateix, les agendes ideològiques de la majoria dels que tenen veu pública són presoneres de la correcció política i estan limitades a tres o quatre grans debats, legítims, fins i tot necessaris, però que acaben amagant o ofegant moltes altres realitats que afecten col·lectius que resten ignorats.

TAL COM ho veig, la imatge que tenim del nostre país està marcada per tres principals deformacions que provoquen les agendes informatives. Primer, es para massa atenció al paper de les administracions públiques i molt poc a les iniciatives privades –d’empreses a projectes cívics i culturals– que, de fet, són les que fan progressar el país. Com deia fa pocs dies Albert Carreras en aquest mateix diari, tenim “molta societat i poc estat”. Segon, s’exagera fins a l’exasperació allò que en diuen “realitats no normatives” –és a dir, tot allò que és minoritari, i especialment en el terreny de l’ètnia, el gènere i les pràctiques sexuals–. ¿Algú té encara algun dubte de si el càsting de l’exitós Eufòria de TV3 tenia agenda ideològica? En tercer lloc, la voluntat de fer prendre consciència d’allò que es considera greu i urgent porta la informació al límit de la propaganda, com és sovint el cas de la informació meteorològica en relació amb l’escalfament global.

EL PROBLEMA, doncs, no és que es tingui agenda, sinó voler-la fer passar per la realitat mateixa, amb l’arrogància de pensar que és així com s’anirà transformant. És com els que pensen que emprant el llenguatge dit inclusiu ja inclouen. Però aquesta actitud té dues conseqüències negatives. Una, que es tracta el ciutadà amb condescendència, com si fos incapaç de tenir criteri, que és la forma més clara del menyspreu. L’altra és l’autoritarisme implícit en la temptació d’adoctrinament. I ara mateix, el que més necessitem és sentit crític, però el que menys és fonamentar-lo sobre noves seguretats.

AQUEST PAÍS ha de ser conegut pel que és, i cal que els catalans ens hi puguem reconèixer. I les agendes fantasioses ens el fan estrany i ens n’allunyen.