07/01/2022

La pandèmia paral·lela

4 min
Infants al pati d'una escola durant la pandèmia.

Segurament molts de nosaltres vam acabar-nos els 12 grans de raïm desitjant, per al 2022, una sola cosa: salut. El covid-19, entre molts maldecaps, ens ha recordat què és prioritari. Han estat massa morts i ingressos de familiars i amics, massa ambulatoris i hospitals col·lapsats i massa il·lusions anul·lades. Però, més enllà del virus, cal que ens preocupem, i molt, de la cara més oblidada de la salut, la mental. Tan important com el benestar físic, gaudir d’un bon estat emocional és un element clau per a la qualitat de vida. I si en algun moment és més rellevant que mai, és durant la infància i l'adolescència.

Els últims mesos he pogut participar en una investigació duta a terme per Save the Children sobre la salut dels nens i nenes a Espanya, i l’impacte que hi ha tingut la pandèmia. Les últimes dades oficials són de l’Enquesta Nacional de Salut (ENSE), per al 2017. Per saber què ha passat en aquests quatre anys hem enquestat més de 2.000 pares i mares, utilitzant les mateixes preguntes que l'ENSE. Així hem vist que els trastorns mentals dels nens i nenes s’han triplicat a Espanya des del 2017. Si llavors només afectaven un 1% dels menors d’entre 4 i 14 anys, avui afecten un 4%. És difícil comparar les dades de salut mental entre països, perquè, per començar, depenen del grau d’importància i visibilitat que cada societat li dona: si els problemes mentals estan estigmatitzats, potser no afloren com haurien de fer-ho. Però si el 2017, 1 de cada 9 menors de 20 anys s’enfrontava, de mitjana a l'OCDE, a problemes de salut mental, a Espanya ho feia 1 de cada 7. La situació ja no era bona, i ha empitjorat molt.

El desenllaç més dramàtic del patiment emocional és el suïcidi. I arran del covid-19 un 3% dels nens, nenes i adolescents espanyols han tingut pensaments suïcides. La pandèmia ha portat a la vida dels nostres infants preocupacions que no existien abans i, si bé el virus ha estat més benèvol amb ells, les mesures de confinament i tancament d’escoles els han marcat especialment. L’any 2020 el Telèfon de l’Esperança, la línia d’atenció al suïcidi, va rebre un 40% més de trucades que l’any anterior, de les quals un 2% eren de menors.

I tant abans com després del covid-19 el risc de tenir una mala salut mental no és igual per a tots els nens i nenes. Com ja passa amb la salut física, el nivell socioeconòmic és determinat. Els que viuen en famílies pobres tenen una probabilitat quatre cops més gran que els que viuen en llars de rendes altes de patir trastorns mentals o del comportament. Això si ja era alarmant el 2017, s’agreuja encara més amb l’augment de les desigualtats provocat per la pandèmia.

Aquests últims dos anys ha pujat en gran manera la pressió sobre el nostre sistema sanitari, al qual tots els nens i nenes poden accedir, en principi, de forma universal i gratuïta. Alhora, també han augmentat els problemes de salut mental derivats de la por al virus, la incertesa econòmica i l’aïllament. I aquesta combinació fa que sigui molt difícil que molts infants puguin accedir a l’assistència sanitària que necessiten. Des de la falta de sistemes de prevenció i detecció precoç –on els centres escolars juguen un paper clau– fins a la saturació del sistema, els reptes als quals s’enfronten les famílies per ajudar els seus fills i filles acaben convertint massa sovint l’accés a la salut mental en una carrera d’obstacles.

El primer pas és anar al pediatre o metge de família, que valora si és convenient derivar el cas a l'especialista de salut mental. A Catalunya hi ha 27 pediatres per cada 100.000 habitants, una dada que no és dolenta; però si l’assistència sanitària especialitzada triga molt a arribar, com succeeix sovint, no podem parlar d’un accés real. I la llista d’espera a Barcelona per a un psicòleg o un psiquiatre infantil està al voltant dels dos mesos (el doble que per als adults). Aquest coll d'ampolla fa que l’accés a la salut mental no es pugui considerar adequat. I aquí cal afegir-hi altres obstacles, com la baixa freqüència de les visites –una visita cada 7 setmanes de mitjana a Catalunya– o la sobremedicalització, un tema en què Espanya lidera el consum mundial lícit d'ansiolítics, hipnòtics i sedants.

De les poques coses bones que ens ha portat el covid-19 és la de posar la salut mental a l’agenda social i política. Queda molt per fer per ser conscients realment de les conseqüències que té el patiment emocional, tant per als que el viuen com per al conjunt de la ciutadania. I és en els infants i adolescents on hem de posar el focus principal. El coronavirus ens ha ensenyat amb quina rapidesa i facilitat la nostra salut física es pot veure afectada, i la importància de tenir un sistema públic que doni una resposta àgil i de qualitat. Si hi ha un tema en què això encara és més rellevant és en aquesta pandèmia paral·lela, la de la salut mental.

Elena Costas és economista i sòcia de Ksnet
stats