19/01/2022

Panoràmica global de la inflació

3 min
Una persona cobra el peix al mercat de Lugo

Que vivim un canvi d’època tothom se n’adona. Costa preveure com serà el nou món, però està clar que serà força diferent de l’actual. Els indicis es multipliquen per totes bandes i en tots els ordres de la vida individual i col·lectiva. La caiguda del socialisme real, la globalització, la industrialització xinesa, les revolucions tecnològiques, l’imparable ascens de nous gegants empresarials, la digitalització, la crisi mediambiental i l’escalfament global, les dificultats de les democràcies per sobreviure com a societats obertes i l’ascens dels populismes, i ara la vida en pandèmia, han canviat tots els paràmetres del món tal com el coneixíem. Aquesta acceleració del canvi s’ha viscut unes quantes vegades en el darrer segle i mig. Han estat moments decisius els esclats de les guerres mundials i com s’han acabat, les grans crisis econòmiques i, ara ho veiem, les grans crisis sanitàries i energètiques. La velocitat dels canvis adquireix protagonisme. Per què ens hauria d’estranyar que també canviessin fenòmens que no són més que derivades, conseqüències col·laterals d’aquestes transformacions més profundes? 

Em fixaré ara en un fenomen modest en el seu aspecte però poderós en les seves conseqüències: la inflació. Venim d’anys en què el nivell general dels preus s’havia anat controlant fins al punt de deixar de ser una preocupació. Els economistes han batejat aquest període com “la gran moderació”: dècades de moderació dels preus, accentuades per la tendència molt depressiva de les grans crisis econòmiques. Ara, però, assistim a la represa de la inflació, i per causes que podien ser previsibles –se’n parlava de feia temps– i que s’han anat veient venir però que són difícils de controlar. Tothom hi para atenció atesa la importància del canvi de tendència. Malgrat la solidesa dels instruments que ens permeten lluitar contra la inflació –essencialment els bancs centrals de cada àrea monetària–, fa la impressió que l’ofici de banquer central ha esdevingut més difícil. El reposicionament de totes les àrees monetàries està impregnat d’interessos molt permanents i poc flexibles (com els jubilats i les seves pensions). Tanmateix, estan totes interrelacionades. 

Pensem en la Xina, que era la gran exportadora d’estalvi. Ara comença a patir l’envelliment de la seva població, la necessitat de fer front a incidències econòmiques cada cop més grans, a la pressió interna i externa per ser menys emissora de CO2, a la voluntat d’èxit i d’influència globals, i en surt un horitzó amenaçador i incert. ¿Drenarà la Xina recursos líquids de tot el món o esdevindrà una font d’expansió monetària? En el primer cas, reduirà la tendència inflacionària en curs, però amb desequilibris molt amenaçadors en la capacitat financera mundial. En el segon cas, alimentarà la inflació i introduirà molta incertesa.  

Pensem en l’àrea del dòlar. ¿El dinamisme tecnològic i empresarial nord-americà podrà seguir la seva trajectòria d’èxit o la competència xinesa el desequilibrarà i l’empetitirà? ¿Els Estats Units seguiran sent un estat amb el privilegi de la creació il·limitada de diner perquè tot el món està disposat a comprar les seves apostes per l’hegemonia militar? ¿No sembla ara que la Xina és més seriosament amenaçadora que mai? ¿Estem segurs que els EUA sempre guanyaran? ¿No sembla que s’estan afeblint, a ulls veients, davant de la Xina i també de Rússia? ¿Els EUA podran suportar la pèrdua d’atractiu tecnològic i la desaparició de l’estalvi xinès, que compensava totes les seves mancances? Molta incertesa econòmica, doblada d’incertesa política.

I l’àrea euro? Un gegant monetari, però de moviments lents i predictibles. La por a la deflació ha facilitat uns anys de més estabilitat econòmica de la que ens podíem imaginar, però s’acaben les oportunitats i s’esgota el crèdit. La por a la inflació dominarà el futur immediat i bloquejarà encara més els reflexos econòmics i polítics europeus. Si l’àrea euro era poc rellevant, ara ho esdevindrà encara menys. ¿I com ens afectarà això en la petita província de l’imperi europeu on vivim? Com ja ens ha passat uns quants cops, correm el risc que les polítiques monetàries de l’euro no siguin les que més ens convinguin. La molt influent Alemanya i la seva àrea d’influència no tenen els mateixos problemes que nosaltres. La visita del nou canceller alemany al primer ministre espanyol ho ha visualitzat prou bé. Bones paraules i cordialitat, però desacords de fons. Alemanya tornarà a xuclar recursos. L’euro s’apreciarà. Tots els que confien en l’estabilitat monetària poden estar més tranquils, però els impulsos de creixement, que ja eren dèbils, ho seran encara més. El Banc Central Europeu lluitarà contra la inflació, defensarà l’euro, però farà mal al potencial de creixement d’economies perifèriques com la catalana. En ple canvi d’època, caldrà posar-hi molta imaginació i creativitat per construir un futur millor a casa nostra.

Albert Carreras és director d'ESCI - Universitat Pompeu Fabra
stats