01/09/2021

El Papa, Kosovo i la unitat d'Espanya

2 min

Qualsevol matís dins el discurs d'un papa adquireix tot d'una una càrrega significativa especialment forta: cada paraula que diu el pontífex, com és obvi, està minuciosament escollida i té una intenció. Se'm dirà que això succeeix amb els discursos de tots els mandataris, i és cert, però tal vegada és en el cas dels papes on es fila més prim, i podem estar segurs que aquesta precisió té relació directa amb la pervivència de l'Església al llarg de dos mil anys. Aquesta força del matís es pot comprovar de forma especialment clara en les frases adversatives: si un papa utilitza un però, l'enunciat que ve a continuació d'aquest però adquireix una potència inusitada, i es pot entendre com una impugnació total de l'enunciat anterior.

Al papa Francesc li agrada transmetre espontaneïtat, però no és cap excepció a aquesta manera de fer. Per això les seves declaracions d'ahir a la Cope, al programa de Carlos Herrera, s'han d'entendre com una desqualificació sense pal·liatius del nacionalisme espanyol, que Francesc va retratar com una ideologia de l'odi, que no permet la reconciliació ni el diàleg: “La unitat nacional és fascinant, però [atenció al però] mai s'assolirà sense la reconciliació dels pobles”, va afirmar. També: “Espanya hauria de reconciliar-se amb la seva pròpia història, en particular la del segle XX”. “El govern se n'ha de fer càrrec i tirar endavant la història com a germans, no com a enemics, i amb aquest inconscient deshonest que em fa jutjar l'altre com un enemic”. Francesc és plenament conscient del paper vergonyós (“deshonest”, com en diu ell) que va jugar l'Església a Espanya durant la Guerra Civil i el franquisme prenent part a favor dels feixistes fins al punt de beneir execucions, i també de fer que el règim s'anomenés “nacionalcatolicisme”, a mig pas d'una dictadura teocràtica com les que ara ens escandalitzen en certs països islàmics. També és conscient, el Papa, que l'actual institució eclesiàstica espanyola segueix sent un focus d'irradiació de discursos de l'odi (sobretot des de mitjans de comunicació de la seva propietat, com l'esmentada Cope, però també des de certes parròquies, trones i fulls parroquials).

Per tot això són importants les declaracions del Papa, com també ho és la comparació que va establir amb Kosovo, un país que Espanya encara es nega a reconèixer fins i tot en les competicions esportives (recordem la grotesca retransmissió d'un partit de futbol d'Espanya contra Kosovo, en què els locutors espanyols feien tota mena de cucaveles per no dir el nom de l'adversari). Francesc va posar precisament Kosovo com a exemple de la normalització d'un procés d'autodeterminació i independència: “S'estan refent”, va subratllar. Com que el Papa és futboler, el gol a la dreta espanyola i als seus bisbes va ser per tot l'escaire. Si les esquerres i l'independentisme no saben valorar-lo i aprofitar-lo, perquè els pesen més uns prejudicis anticlericals reduccionistes i caducs, ja és una altra història.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats