Partits i democràcia: reforma o suïcidi
Els partits polítics són peces bàsiques del sistema democràtic. Indiscutible. I al mateix temps, els partits polítics són avui responsables directes del distanciament ciutadà respecte a la democràcia com a sistema de representació i governació. Aquesta contradicció s’ha anat fent tangible en les últimes dècades com a qüestió crítica i com a part de l’explicació del creixement de les opcions populistes i antidemocràtiques.
Estan vigents des de la Transició dos elements fonamentals del sistema democràtic: la legislació bàsica sobre organitzacions polítiques i el sistema electoral de base proporcional. La regulació espanyola (i catalana) atorga un poder exclusiu als partits polítics en la doble funció de representació de la ciutadania i de selecció de quadres destinats a llocs de responsabilitat a les diverses institucions.
La legitimitat dels sistemes proporcionals està més que acreditada, però també sabem que inclou criteris com el de llistes “tancades i bloquejades” que limiten i perjudiquen la relació directa entre electes i electors. Més enllà dels caps de llista i dels candidats a presidir governs o ajuntaments, els partits polítics ja no són capaços de mantenir viva la interlocució amb la ciutadania a qui teòricament representen.
Algú sap qui és “el meu diputat”? Qui coneix, més enllà de l’entorn partidari i social immediat, els components d’una llista electoral o una altra? Com podem avaluar o criticar la seva actuació legislativa, o el contacte directe amb el seu electorat?
La bona intenció inicial (1978), que pretenia garantir el pluralisme polític i el respecte a les minories, ha derivat en la desconnexió evident entre les forces polítiques i el conjunt d’una societat que ha perdut bona part de la confiança i del respecte exigibles als seus representants. Les virtuts del criteri proporcional es van veure minimitzades des del primer moment per la definició de circumscripcions provincials que afavorien (o imposaven) un bipartidisme considerat com a garantia d’estabilitat del sistema.
A casa nostra es donen, doncs, les condicions que duen els partits a un creixent “organicisme”, és a dir, a l’autoreferència i al predomini de petits conflictes de poder intern, prou allunyats de l’interès general. Resultat: les direccions dels partits viuen tancades en si mateixes, inquietes per les enquestes o tractant de col·locar els “seus” en alguna administració, empresa o diputació. En perjudici de tanta militància implicada, vocacional i honesta, però també silenciada per una lleialtat tan comprensible com acrítica.
S’ha trencat el contracte bàsic de confiança entre partits i ciutadania que dona sentit al funcionament del nostre sistema democràtic. Pitjor: s’ha generat un distanciament evident i una actitud de rebuig explícit que es trasllada gradualment al concepte mateix de democràcia. Encara més si hi afegim els comportaments associats amb la corrupció, que ja contamina tot el sistema, amb els casos de violència masclista en l’entorn d’aquest partit o l'altre i amb les freqüents aliances entre grups que contradiuen la voluntat expressada pels electors mitjançant el vot. Tot plegat contribueix al creixement, i potser a l’èxit electoral, de noves ofertes polítiques basades en un llenguatge “antisistema” i en la promesa de resposta immediata a les qüestions que partits i governs democràtics semblen incapacitats per resoldre.
¿Per què ens hem resignat a acceptar que el nostre sistema electoral i de partits és inamovible i intocable? ¿Per què no hem pogut, malgrat els reiterats anuncis d’uns i altres, encetar un procés de reforma real per acordar els canvis legislatius imprescindibles? ¿Per què els partits amaguen el cap sota l’ala per no haver de constatar el desastre que la situació implica per a la democràcia i per a ells mateixos com a exponents del sistema?
Aquestes preguntes tenen respostes positives si posem al davant la qualitat de la democràcia que volem que ens identifiqui com a societat. Un canvi tan senzill com el de l’elecció directa d’alcaldes i representants territorials seria un primer pas en la bona direcció.
Vista la incapacitat per sortir del seu cau de comoditat, exigim al conjunt dels partits, des de la societat civil, l’obertura del procés de reforma que haurà de donar com a resultat un nou impuls democràtic que la ciutadania pugui fer seu. Una reforma profunda i visible que ens retorni la democràcia viva i que, de passada, eviti el suïcidi gradual dels nostres estimats i imprescindibles partits polítics.