Què va passar el 1948 a Palestina? (2007)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Xavier Batalla (Barcelona, 1948-2012) a 'La Vanguardia' (12-V-2007). Traducció pròpia. El periodista Xavier Batalla, professor de periodisme internacional a la Universitat Pompeu Fabra, va destacar a la premsa catalana per les seves anàlisis ben documentades i afinades, pel domini d’idiomes i per l’expertesa com a corresponsal diplomàtic del diari.    

L’Estat d’Israel es va fundar el 14 de maig de 1948, en el cinquè dia del mes de juliol de Iyar (vuitè mes del calendari hebreu). La declaració d’independència que va prometre igualtat entre totes les ètnies i religions, va ser llegida en un museu de Tel-Aviv per David Gruen, un jueu polonès que havia immigrat a Palestina el 1906 i va agafar el nom hebreu de Ben Gurion quatre anys després. Aquella tarda, la ciutat de Tel-Aviv va ser bombardejada per l’aviació egípcia. Què va passar el 1948? Les dades són clares: el pla de partició de Palestina aprovat per l’ONU el 29 de novembre de 1947 (Resolució 181) va assignar 14.000 km² al futur Estat hebreu, on llavors vivien 558.000 jueus i 455.000 àrabs, i 11.500 km², a l’Estat àrab de Palestina, que donava sòl a 804.000 palestins i 10.000 jueus. A Jerusalem i Betlem, que haurien d’esdevenir una zona internacional, residien 106.000 àrabs i 100.000 jueus. Aquest pla de partició va ser acceptat per Israel, però no pas pels àrabs, que no ho consideraven pas equilibrat. I la guerra va redibuixar les fronteres traçades per l’ONU. Als palestins que haurien de restar dins d’Israel s'hi afegien 470.000 palestins dels territoris que els israelians van conquerir en el conflicte. Però del total de 875.000 palestins que haurien de romandre en aquest Israel ampliat sols s’hi quedaren 150.000. És a dir, el 82% dels palestins van fugir o van ser expulsats. Un informe britànic de 1949 va xifrar el nombre de refugiats en 600.000. ¿Què va passar, doncs, el 1948: van fugir els palestins o hi va haver neteja ètnica, com afirmen els nous historiadors israelians? La historiografia israeliana de 1948 ha donat moltes voltes en els darrers anys. El 1987, Benny Morris, considerat com el primer dels nous historiadors, va publicar The Birth of the Palestinian Refugee Problem 1947-1949 (Cambridge University Press), un llibre en què per primer cop es va desafiar la versió oficial israeliana, segons la qual la major part dels palestins va fugir de pànic o perquè els hi van demanar els Estats àrabs, convençuts que retornarien triomfants després de la guerra. Morris afirma que, tot i que no es va dissenyar un pla per expulsar els palestins, el trasllat d’aquesta comunitat va ser considerat amb detall per Ben Gurion i altres dirigents sionistes. En un llibre publicat posteriorment, Morris ha argumentat que la llegenda de les “crides del muftí (jurisconsults sunnites) i dels dirigents àrabs” als palestins per tal que fugissin és una invenció (Victimes. Histoire revisitée du conflict arabo-sioniste, Complexe, 2003). […] Entre els nous historiadors destaca Ilan Pappe, professor a la Universitat de Haifa, que en vigílies del 59è aniversari de l’Estat hebreu, acaba de publicar un llibre, The Ethnic Cleansing of Palestine (Oneworld, 2006), que va molt més enllà que Morris. Pappe afirma que sí que es va dissenyar un pla per expulsar els palestins. El 10 de març de 1948, segons Pappe, onze homes es van reunir a la Casa Roja, la caserna general a Tel-Aviv de l’Haganà (l’exèrcit jueu pre-estatal) per tal d’enllestir els detalls del pla Dalet, “un pla per a la neteja ètnica de Palestina”. Aquell dia, també segons Pappe, les ordres van ser enviades a les unitats militars per tal d’organitzar l’expulsió dels palestins. Pappe admet, tanmateix, que desconeix amb exactitud què va dir Ben Gurion en aquella reunió, però insisteix que cal que Israel reconegui el que va fer. [...]